Jo en destacaria tres aspectes. Un, que m’ha cridat l’atenció i del qual crec que s’ha parlat poc, és el retrocés dels extrems. Tant L’Esquerra com la ultradretana AfD han baixat clarament. En termes polítics, AfD ja no és la líder de l’oposició i això li restarà visibilitat. Quant a L’Esquerra, ha superat per ben poc la barrera del 5% dels vots per entrar a la cambra.

En segon lloc, al marge que hi ha uns guanyadors –que, en termes de percentatge de vot, són l’SPD i els Verds–, cap candidat ha convençut, ningú ha guanyat amb una majoria considerable. Scholz s’ha imposat per la mínima. Això vol dir que un 75% no li dona suport, o sigui que la seva victòria és relativament dèbil. I, en tercer lloc, definitivament assistim a un canvi d’era, de paisatge polític.

Fins ara la democràcia cristiana s’havia salvat del fenomen que li va tocar afrontar a l’SPD a les eleccions del 2017: la lleialtat de l’electorat s’esfuma cada vegada més. El temps dels dos grans partits, els Volkspartei, que aportaven seguretat i estabilitat al sistema, ha canviat. Ens haurem d’acostumar a partir d’ara a més volatilitat. Per primer cop, la coalició de tres serà la nova normalitat.

És un fenomen social que s’ha vist ja en altres països i que a Alemanya ha entrat amb retard. Consisteix en una flexibilitat, una relaxació de posicions respecte a les institucions en general, com poden ser els partits o també l’Església o els sindicats. Respon a aspectes econòmics, demogràfics, culturals... En aquest sentit, Alemanya s’està adaptant al que en altres països és normal.

Diumenge a la nit, durant la trobada de líders que es coneix com la ronda dels elefants, els Verds i els liberals, tot i que socis menors d’una futura coalició, ja van avançar la disposició a parlar entre ells primer, a coordinar-se per poder sondejar després possibles coalicions. El que està clar és que amb AfD no hi pactarà ningú i L’Esquerra no dona. Els candidats volen una majoria i, com que SPD i CDU-CSU no volen continuar governant junts, la gran coalició està pràcticament descartada. Les possibles opcions que tenim són: SPD, Verds i liberals, o bé, CDU-CSU, Verds i liberals.

Per llei, correspon al guanyador, l’SPD, i si no pogués formar govern, la iniciativa passaria als cristianodemòcrates. El que preocupa ara és que sigui una negociació tan llarga com la de l’última vegada, que va durar gairebé sis mesos. Tots els implicats han parlat de Nadal com a termini màxim.

La CDU-CSU ha perdut un milió de vots en benefici de l’SPD, això vol dir que haurà de redefinir el seu perfil polític. Quant a Scholz, caldrà veure si l’SPD, situat més a l’esquerra, li manté el suport i no el descavalca com va fer amb altres cancellers que no es corresponien del tot amb el sentit del partit.

No en veig el perill. Annalena Baerbock, líder dels Verds, que formaran part molt probablement del futur govern, va dir anit [diumenge] que no són temps per a l’austeritat, que cal invertir en el futur.