S’ha escrit, parlat i dit molt sobre l’1 d’octubre del 2017, dels intensos dies previs i, sobretot, dels que van seguir el referèndum d’autodeterminació. Aquell dia va ser l’empoderament més gran de la societat catalana en la defensa dels drets i les llibertats del país, en la defensa del dret a decidir. El dia que ens vam creure i vam defensar el que som: un país de possibilitats, un país de futur, un país que vol fer el seu propi camí.

També va ser el dia, però, que vam certificar fins on és capaç d’arribar l’Estat espanyol per impedir que els catalans puguem exercir el dret a l’autodeterminació: una repressió ferotge des de l’àmbit judicial, policial, polític i diplomàtic. Una repressió que buscava posar fi a l’independentisme de soca-rel enviant els que formàvem part d’aquell govern a la presó i atemorint les futures generacions amb amenaces de persecució judicial, econòmica i patrimonial si algú s’atrevia a aixecar el cap i tornar a desafiar l’Estat espanyol com vam fer junts aquell octubre.

Una repressió que avui continua ben viva. Han passat quatre anys i el president Puigdemont i tres consellers del seu govern són encara a l’exili, igual que la secretària general d’Esquerra Republicana. A més, desenes de servidors públics i centenars de ciutadans segueixen essent perseguits judicialment. L’últim exemple d’aquesta repressió el vam veure ara fa una setmana, amb la detenció il·legal i barroera del president Puigdemont a Sardenya, que ha posat en evidència la fragilitat d’aquest suposat diàleg de què fa bandera el govern espanyol. Un diàleg que costa de creure, i que més aviat sembla l’excusa permanent per dilatar i no afrontar una solució real al conflicte polític entre Catalunya i l’Estat espanyol.

Perquè, passats aquests quatre anys i malgrat els esforços de molts per menystenir-lo i ignorar-lo, el conflicte continua. I les ganes de seguir el camí iniciat el 2017 es refermen. Tot i la frustració que molts ciutadans van sentir arran de l’1 d’octubre, la repressió que tot ho ha condicionat, el patiment de tanta i tanta gent, l’independentisme continua ferm. Existeix. Un 52% de la ciutadania vol la independència de Catalunya, com va quedar manifest en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya. Un 52% de catalans i catalanes que volem construir un país de prosperitat, just, equitatiu, emprenedor, que ens hem cansat de dèficits fiscals, de dèficits d’infraestructures, de retallades de drets, d’atacs a la llengua i a la cultura.

Davant d’aquesta evidència, hem de recuperar aquella esperança de canviar les coses que va moure centenars de milers de ciutadans l’octubre del 2017. Hem de tornar a creure en nosaltres, en el país, tornar a demostrar que som valents. Que ho continuem sent malgrat tot. Perquè som una àmplia majoria de catalans els que volem decidir el futur d’aquest país, que volem exercir el dret a l’autodeterminació.

L’1 d’octubre el vam fer i va ser un èxit, perquè anàvem junts. Ara toca fer valer aquest 52%, conjuntament, que és la manera com tenim més força i que ens fa més forts.