L’1 d’Octubre és sinònim de democràcia. Sempre ho serà. Però també de mobilització, de comunió entre institucions i ciutadania, sinònim de llibertat. Malauradament, per a l’Estat espanyol va ser sinònim de repressió. La repressió més crua en forma de cops i porres. Una repressió que no ha cessat. Des d’aleshores, ara fa quatre anys, hem viscut i estem vivint la presó, l’exili, multes i sancions, inhabilitacions, persecucions, i, en definitiva, la repressió en tots els seus formats possibles. Però també és cert que, malgrat tot, no podem deixar de dir que tornarem a vèncer.

Per això, per arribar a la victòria definitiva, a la independència de Catalunya, necessitem ser més per sumar forces. Necessitem ser més forts per guanyar en vots, i no pas en violència, que és el que sap fer l’Estat. I és que, amb la perspectiva d’aquests quatre anys, podem explicar amb convenciment que l’exercici de la violència per part de l’Estat espanyol és, sens dubte, la pitjor de les solucions, perquè colpejar les ciutadanes i ciutadans de Catalunya amb porres no pot ser mai una solució. El nostre és i sempre ha estat un moviment pacífic. La nostra via, doncs, no pot ser cap altra que la pacífica i la democràtica.

Hem de treballar per ser més i més forts per construir una república inclusiva, progressista i referent. Un país on els nostres fills i filles, els nostres nets i netes, hi visquin amb orgull, amb tots els drets i les llibertats. Una república que deixi enrere la monarquia corrupta, una república al servei de la gent i no dels oligopolis, una república feminista amb igualtat de drets per a tothom, una república on l’habitatge sigui un dret i no un luxe, una república on s’empresoni el corrupte i no la dissidència política.

Avui, malgrat que hi ha qui intenta defensar el contrari, som més a prop que mai del nostre somni, el de la República Catalana. I hi som més a prop que mai perquè hem assolit una fita històrica: hem forçat l’Estat espanyol a seure en una taula de negociació. Hem forçat l’Estat a reconèixer que hi ha un conflicte polític entre Catalunya i Espanya. Ara tenim l’oportunitat de posar damunt la taula, cara a cara amb el govern espanyol, l’amnistia i l’autodeterminació, que són, ni més ni menys, els grans consensos del nostre país.

Sabem que no serà fàcil, coneixem l’Estat espanyol des de fa massa temps. No serà fàcil arrossegar un Estat que menysprea els catalans i les catalanes, un Estat que només s’ha sabut valer de la repressió per defensar-se. Un Estat corcat per una justícia al servei del règim del 78 i que rep patacada rere patacada de les justícies del nostre entorn, sense anar gaire lluny fa pocs dies de la justícia italiana.

Sabem que no serà fàcil, deia. Però també sabem que no podem renunciar a la negociació. No només perquè sigui una oportunitat que ningú s’atreviria a desaprofitar, sinó perquè així ens ho demana la comunitat internacional. Sense el reconeixement de les democràcies occidentals, mai no aconseguirem el nostre objectiu: la independència. I el que ens demanen és clar: hem de ser els màxims garants de la negociació.

Perquè Europa sap que, davant d’una demanda democràtica i pacífica tan explícita de tot un poble, només pot esdevenir més forta si és més democràtica. I Europa ha de saber que nosaltres estem disposats a tornar a la presó si la nostra causa democràtica no és escoltada i si els nostres ciutadans no tenen dret a votar. Votar per decidir el futur col·lectiu. Votar per ser independents. Votar per una República Catalana, malgrat l’immobilisme de l’Estat, malgrat l’ús dels tribunals, la persecució, l’extorsió econòmica i la repressió. I és que la independència és, més que mai, un deure que tenim amb el conjunt de la societat per fer-la lliure i justa, i perquè garanteixi la dignitat de tot el nostre poble. Un deure que farem realitat.