Quatre anys. Celebrem aquest divendres l’aniversari del que ha estat la cristal·lització de l’anhel de llibertat col·lectiva expressada de la manera més rotundament pacífica i democràtica, sostinguda en el temps i carregada de raons de la nostra Europa contemporània.

L’1 d’octubre, i igualment el 3 d’octubre del 2017, formen part de la nostra història recent, que és memòria (i lluita, com diria Jordi Cuixart) compartida. Però no només. Recordant les paraules del vicepresident Junqueras declamades al míting de final de campanya de l’1-O, a l’avinguda de Maria Cristina a Barcelona, l’1 i el 3 d’octubre, i sobretot totes les persones que van possibilitar-los, tal vegada siguin fruit de moltes derrotes, però el que sabem segur és que són llavor “de totes les victòries”.

Ambdues dates continuen essent clarament l’actiu més important del sobiranisme i de l’independentisme, malgrat els nostres intents reiterats de malmetre’l. N’hi ha que diuen que ens sobra, encara avui, èpica i probablement retòrica; que cal superar els simbolismes, els jocs de paraules i, atenció, “els traumes” que diria el president espanyol Pedro Sánchez. Que l’opció de present però sobretot de futur per als catalans i catalanes és la desmemòria (maquillatge del bo per esquivar el mot renúncia).

En l’esfera de la política autonòmica (és a dir, la nostra), s’imposa el pragmatisme de l’ara i de l’aquí, la taula de les bones intencions i de les poques (o nul·les) accions, del “qui dia passa, any empeny”. Entenc que el país s’ha de governar amb eficàcia. Més en el context actual, fortament deutor de l’impacte ocasionat per la crisi sanitària de la Covid-19, amb ramificacions i conseqüències clares en l’àmbit social –només cal veure l’esclat de violència sostinguda que assalta els nostres carrers i les nostres festes–, econòmic i polític. Però per bé o per mal, la gent majoritàriament ens continua recordant d’on venim i sobretot ens reclama decidir –que ja no només participar– el rumb futur, és a dir, l’“on anem”.

La darrera (que no l’última, tinguem-ho ben clar atès que aquest és un camí llarg i, si el volem reeixit, poc amic dels ultimàtums) manifestació de la Diada va servir per posar la classe política, tota (i m’hi incloc, en tant que representant electe), davant el mirall: la ciutadania ens alliçona, una vegada més, amb fets, amb determinació, amb perseverança, amb claredat en els objectius i també en la metodologia (això és reclamant una vegada més la unitat estratègica i d’acció de l’independentisme). Els polítics responem només uns dies després amb el despropòsit en la gestió de la taula de diàleg i, quan encara ens llepem les ferides, arriba l’episodi dantesc de la detenció del president Puigdemont a l’Alguer.

Aquest darrer embat únicament aconsegueix recordar-nos quelcom persistent durant aquests quatre anys: la repressió exercida, en el millor dels casos, pels poders fàctics (quan no per les clavegueres) de l’Estat espanyol, obsessionats a vèncer i no a convèncer el que consideren l’amenaça més seriosa a la seva pervivència secular.

Quatre anys, han passat ja quatre anys d’ençà de la votació més heroica, de l’expressió més bella de la voluntat popular. Hem tingut presó, tenim encara exili –un exili menystingut i ridiculitzat, tot i les victòries judicials que ha permès– i vivim empastifats en el magma d’una repressió sistèmica que no s’atura. Hem abandonat progressivament els llaços grocs per mandra o per desencís. Només demano que, pels mateixos motius, no abandonem la lluita que ens ha portat fins aquí: per la nostra gent gran, pels nostres fills i nets, i sobretot per nosaltres mateixos. Perquè la llibertat no es demana, s’exerceix. I perquè no som fills ni hereus del referèndum que vam celebrar i que vam guanyar: som 1doctubristes perquè som república i perquè som un sol poble que es vol lliure.