L’1 d’Octubre és sens dubte una victòria aclaparadora de Catalunya sobre l’Estat. No hi va haver prou poder repressor per poder aturar tant desig de democràcia i de llibertat.

L’1 d’Octubre, el que ho fa diferent a tot el que havia passat fins llavors en termes d’afirmació nacional i dignitat democràtica, és que tothom té el seu 1 d’Octubre. Tothom va viure el seu l’1 d’Octubre. No és un record que t’hagin explicat o un fet que vas seguir pels mitjans. Aquest fet, que tothom es va fer seu i té el seu 1 d’Octubre, amb aquesta extraordinària sincronització dels cors i els caps, i amb una combinació increïble de creativitat, il·lusió i determinació, és el que va fer por de debò a l’Estat en veure la gent tan empoderada.

L’1 d’Octubre és patrimoni compartit. I no en abstracte, sinó amb noms i cognoms. Milions de noms i cognoms. Tothom n’ha parlat perquè tothom l’ha viscut. I n’hem de parlar i reivindicar perquè aquest –sí, aquest– és el nostre gran patrimoni i, sobretot, la millor base i la millor plataforma per tenir confiança en nosaltres mateixos per al nostre nou sant tornem-hi definitiu.

És justament en constatar aquest gran empoderament de la gent l’1 d’octubre i després el 3 d’octubre, que l’Estat va apujar la seva aposta, i lluny de mirar de reconduir la situació per la via de la seducció, va optar per la via directa de la repressió, legitimada pel rei en el seu discurs del “A por ellos” judicial i policial, en què beneeix que la política la marqui les togues i no les urnes.

Nosaltres vam pecar de pensar que en confrontar-nos amb un estat de la Unió Europea en ple segle XXI almenys en el tema de drets i llibertats fonamentals es guardarien ni que fos les formes. I en canvi ens vam trobar que va ressuscitar l’Espanya política més fosca, més negra, més repressora.

Les greus amenaces per part de l’Estat que això no aniria per cap via de reconducció ni pacífica ni, per descomptat, dialogada, sinó que la repressió de l’1 d’Octubre hauria estat només un tast comparat amb el que estaven disposats a fer per aturar tot allò, va generar dubtes pel fet de saber que en el terreny de la radicalitat democràtica teníem totes les de guanyar, però en el camp de la violència d’estat no hi havia la cartografia disponible. I d’aquí els dubtes lògics dins el món institucional i de partits independentistes. I els dubtes generen tensions, i les tensions, desconfiances i retrets. I ja hi som: de vencedors al carrer a afeblits en les institucions.

Tot i això, els catalans, de manera insistent, pacífica i democràtica, com ho són les urnes per excel·lència, aposten cada cop més per la independència de Catalunya, ara ja som el 52%, i l’Estat espanyol no descansa en el seu propòsit que la política la marquin les togues i no les urnes. I perpetra de facto un creuament de poders per silenciar les urnes i accentuar la repressió amb l’objectiu que la por entri a totes les llars com el gran antídot contra la mobilització i determinació que és el que ens va fer guanyadors aquells dies i és el que ens pot fer tornar a ser guanyadors definitivament.

Com ens va dir algú “unes vegades es guanya i d’altres s’aprèn”. I n’hem d’aprendre, de la tardor del 2017, tant pel que ens va fer molt forts i que hem de reforçar, com pel que ens va afeblir, que hem de reduir. L’ 1 d’Octubre vam fer bona aquella lògica que “per exercir el dret a l’autodeterminació prèviament cal exercir el deure de la determinació”. I ara cal que, per culminar aquella victòria, exercim de nou aquest deure de la determinació. I fer-ho de nou prenent, com vam fer llavors, la iniciativa, el relat, i no anar a remolc dels esdeveniments o esperar el que pugui passar.

Cal que ens octubrem per guanyar. Compactant-nos de nou, recuperant el sentit de transcendència del que anem a fer, no deixar d’actuar amb mentalitat d’estat, refer i posar-nos d’acord i trobar-nos plegats en el replà amb un relat i traçabilitat clara d’on i com hi anem, i sobretot, sobretot, mobilitzar-nos de nou per culminar el que vam començar l’1 d’Octubre. I això depèn de nosaltres, cadascú en l’àmbit de la seva responsabilitat. Com ho va ser i va fer cada persona que va guardar misteriosament una urna a casa. Tothom pendent de fer-ho el millor possible ell, més que no pas estar pendent de com ho fa el del costat. I això sí: ser-hi i ser-hi i ser-hi i ser-hi. Una actitud que s’empelta amb aquella actitud tan catalana del “vinga va, sant tornem-hi”.

Catalunya al llarg de la seva història, en situacions molt i molt més adverses que les actuals, no s’ha donat mai per vençuda malgrat tants intents de l’Estat per esclafar-nos en l’àmbit nacional, lingüístic i cultural. Hem seguit sent, hem salvat molt més que els mots, i això mai ha estat gràcies a un butlletí oficial, sinó que ha estat gràcies al sacrifici d’uns pocs però sobretot gràcies al compromís actiu de milers i milers, de manera tan anònima com intensa, per tots els racons del país.

Tinc tota la confiança en la gent i per això tinc tota l’esperança que serem capaços de donar plegats, de nou i de manera definitiva, la darrera embranzida per assolir la independència de Catalunya. I de nosaltres depèn, en funció del que fem, no en funció del que esperem que ens facin. Som-hi!

ID foto: 3313065