Bufen vents de reconciliació i d’autocrítica. No sense remordiment, dolor i llàgrimes, la ciutadania sembla que ha anat deixant enrere uns anys marcats per la mobilització, l’excitació i la confrontació. A poc a poc, la política deixa els carrers i torna als despatxos, d’on crec que no hauria d’haver sortit mai. Esperonats per les conseqüències socials i econòmiques de la pandèmia, l’emblema pujolià del “salut i feina” torna a cotitzar a l’alça, en detriment de l’estímul de les emocions d’aquells mesos enfebrats del 2017. Compatible amb no esperar de ningú que renunciï necessàriament a res, a cap somni personal ni col·lectiu. He escrit en d’altres llocs que en la meva opinió el procés s’ha mort. No l’independentisme, ben legítim. De l’experiència viscuda, però, tots n’hem après moltes coses. La primera, que tant cert com que la llei no pot segrestar la democràcia, ho és que la democràcia sense llei no és tal. Com hem pogut comprovar, a Occident cap país concep la seva democràcia separant autogovern ciutadà, estat de dret i respecte als drets humans fonamentals. Dissociar-los, per molt noble i justificada que et sembli la teva causa, és el principi de la seva deslegitimació. D’aquells dies també hem après que Catalunya és un país plural, amb sensibilitats i maneres de pensar diferents. Per majoritària que sigui, cap opinió no s’hauria d’arrogar la representativitat del conjunt.

Catalunya és una nació per raons històriques i constitucionals. Encara que recordo amb orgull que vaig sacrificar la meva carrera política i he lesionat el meu patrimoni per fer possible que els catalans poguéssim votar l’1 d’Octubre, reconec que si fos ara no ho faria. Mai no hauria imaginat que haver estampat la meva signatura en aquella convocatòria acabaria posant en risc tants i tants funcionaris i ciutadans, que van veure com aquell dia la policia els atonyinava o com després la justícia els feia seure al banc dels acusats, en un munt de causes que arriben fins als nostres dies. Davant aquells fets, l’Estat va respondre amb violència i desproporció, i el govern tampoc no vam saber gestionar adequadament tot el capital polític que ens va donar aquella jornada històrica. El que ha vingut després de l’1-O forma part de les pàgines més lamentables del nostre passat recent. Que fa poc un dels líders del procés, l’Oriol Junqueras, s’hagi hagut de sentir pels carrers de Barcelona “Junqueras traïdor, podreix-te a la presó”, com ja ens ho havíem hagut de sentir abans el president Puigdemont o jo mateix, confirma el despropòsit de tot plegat.

Però ara el que cal és mirar endavant. Els socialistes han fet bé indultant els polítics i activistes presos, i farien bé de buscar la manera de poder girar full definitivament a un enfrontament que mai no havia d’haver arribat als jutjats. També fa bé el president Aragonès apostant fort pel diàleg i pel restabliment del sentit institucional de la Generalitat, que ha de ser una institució de tots i no només dels independentistes. Que a poc a poc anem recosint les ferides del procés, però, no ens hauria de fer oblidar on rau l’origen del mal: en el convenciment, per part d’una àmplia majoria de ciutadans, que el pacte constitucional del 1978 està esgotat i que tenim dret a votar-ne l’actualització. Perquè el problema de fons que ens va enfrontar era i és polític, no oportunista. Ah! I que per poder mirar endavant, en Puigdemont ha de poder tornar a menjar-se un xuixo, tranquil·lament, a la plaça del Vi de Girona.