L’1 d’octubre del 2017, alguna cosa va canviar definitivament en l’imaginari col·lectiu de la societat catalana. “Serà un dia que durarà anys”, recitava als setanta l’Ovidi, retratant un compromís històric de lluita no violenta als Països Catalans que, quaranta anys més tard, rebrota amb més força.

Va ser una jornada d’un valor polític incalculable. El dia que ens vam autodeterminar individualment i col·lectivament per protagonitzar un dels actes de desobediència civil més grans de les últimes dècades a l’Europa occidental. Mobilització no violenta per protegir les urnes, per defensar el dret a la independència de Catalunya; per protegir la dignitat i autoestima nacional.

L’1 d’Octubre marca un abans i un després: vam veure que la repressió i l’amenaça no serien mai eines capaces d’aturar-nos. Que els nostres límits anaven molt més enllà. Perquè més de dos milions de persones van respondre a les porres amb més paperetes i amb un clam pel sí majoritari; disposades a posar el cap, el cor i el cos per defensar les llibertats de tots. Més de dos milions de persones que vam reaccionar amb més determinació del que segurament ens hauríem pogut imaginar, una victòria col·lectiva en què la força de la societat va sobrepassar la classe política. Des de la logística que el va fer possible fins a aquells que, malgrat la brutalitat policial que aterria el món, van decidir no quedar-se a casa i acostar-se als col·legis electorals. I aquell dia va ser també un punt de no retorn. Ens vam adonar que no ens podran aturar amb amenaces, que els nostres límits mai més no seran la presó, l’exili o la repressió. És així com hi ha un dia que, sense saber com, comences a guanyar.

Avui la lluita per l’amnistia dels més de 3.500 represaliats és la reivindicació dels més de 1.000 ferits per la brutalitat policial que l’Estat encara no ha reparat, i la reafirmació que la República catalana és irrenunciable. Els drets es defensen exercint-los, i defensar el dret a l’autodeterminació no només no és cap delicte, sinó que fa quatre anys va passar a convertir-se en una autèntica responsabilitat democràtica. Si per algú és delicte, ens declararem sempre desobedients.

L’1 d’Octubre és, doncs, una conquesta de país i no permetrem que se’n malbarati el llegat; preservem-lo de dinàmiques partidistes. Aquesta conquesta col·lectiva ens interpel·la a mirar enrere i empeltar-nos d’autoestima, però sobretot a alçar al cap i a aprendre per no deixar mai d’anar-hi. No tenim alternativa. Perquè l’Estat espanyol ha renunciat a protegir els interessos dels més desafavorits i volem viure en un país lliure i digne. Ens hi va el futur de les següents generacions.

Com a societat civil organitzada n’aprofitarem tots els aprenentatges; també per a cadascuna de les lluites en què tenim l’obligació de persistir, i per seguir pressionant les institucions. Perquè, com s’imaginava l’Ovidi, aquell dia la gent i la democràcia van passar per sobre els poders de l’Estat. Vam saber que ho podem fer i que ho tornarem a fer tantes vegades com calgui.

Visca la República catalana!