Pel que sembla, les criptomonedes i el blockchain, que al llarg de més d’una dècada han pogut desenvolupar-se amb una certa llibertat, aviat seran embridats per la regulació, que els caurà com una allau durant els pròxims mesos. D’una banda, en l’àmbit de la UE, tenim el reglament MICA (Markets in Criptoassets),un marc regulador que vol fer prevaldre la seguretat, i en aquest sentit, imposa, entre altres requeriments, que les firmes que prestin serveis d’emissió de criptomonedes han de tenir presència en algun país de la UE o que per gestionar carteres de criptoactius caldrà demanar llicència, tot donant preferència als bancs, mentre que els gestors hauran de començar des de zero.

D’altra banda, en jurisdiccions estatals, com l’espanyola, hom obliga –després del RD 7/2021– els custodis i les plataformes de bescanvi de criptomonedes a registrar-se al Banc d’Espanya, reportar operacions sospitoses, dur registres en què es guardin les claus dels usuaris i identificar els usuaris reals.

Por, com diuen alguns, que la criptomoneda sigui una via de blanquejament del diner negre? Com assenyala Joan Torras, professor de finances d’EADA i autor del llibre Nueva revolución digital, las criptomonedas y blockchain, fa deu anys “sí que hi podia haver un problema de blanqueig, quan a les cases de canvis de criptomoneda no s’obligava, com passa ara, a identificar qui hi canviava criptomonedes per euros o dòlars”.

Com diuen les dades, si fa deu anys un 50% de les transaccions en criptomonedes tenien un origen fora de la llei, ara no arriba a l’1%. Torras creu que “la regulació és necessària per evitar el colador de diner il·legal i és beneficiós per a les cases de canvi, que així podran assumir funcions bancàries, com oferir préstecs o comprar derivats i futurs”. Això, tanta regulació “pot desincentivar l’activitat de mineria”.

Tot i que el regulador justifica els reglaments en el control del diner que vol eludir el fisc, realment “els estats regulen perquè el creixement desmesurat de la criptomoneda -capitalització actual de gairebé 2 milions de milions de dòlars- podria fer perdre la sobirania monetària als bancs centrals”.

Per a Luz Parrondo, professora d’economia de la UPF, “és clar que les autoritats monetàries temen que una criptomoneda com el bitcoin esdevingui una divisa refugi, en substitució del dòlar”. El cas del Salvador, que ja considera el bitcoin com a alternativa a la moneda nacional, seria paradigmàtic: “Un estat pot voler una moneda realment regida pel mercat, i no pas per les necessitats de la política monetària dels EUA.” És clar que tot plegat és relatiu, ja que, com assenyala Parrondo, el bitcoin té una oferta limitada, amb la qual cosa difícilment pot representar un perill per a un dòlar que, d’altra banda, ja no pot aparèixer com el refugi més segur, ja que la injecció massiva de dòlars en l’economia li ha restat força davant els inversors, com també ha passat amb l’euro o el ien.

I aquest temor s’estén a les grans tecnològiques com Facebook, que empeny amb la seva criptomoneda Libra: “Si les grans big-tech opten per treure una moneda per als seus usuaris i aquests els donen legitimitat, la política monetària dels estats queda enlaire.” En aquest sentit, regulacions com MICA, en què l’autoritat monetària s’atorga la prerrogativa de donar el permís d’operar al proveïdor de criptomoneda, “van en el sentit de limitar el poder que puguin tenir aquestes big-tech”. I amb això no n’hi hauria prou, ja que, a més: “Els bancs centrals estarien disposats a treure la seva pròpia criptomoneda, com ja ha fet la Xina amb el iuan digital i, en el cas del BCE, en deu anys tindrem un euro digital, i el diner serà programable, tindrem un compte bancari al banc central i la blockchain operativa per fer qualsevol pagament.” Però hi ha dubtes sobre l’impacte d’això, tan raonables com què fer amb els bancs, ja que si digitalitzem les divises, els bancs comercials ja no serien necessaris com a mitjancers, no caldria obrir-hi un dipòsit.

Luz Parrondo entrelluca un horitzó en què una criptomoneda com el bitcoin “pot arribar a ser el nou patró or, una reserva més que poden tenir els bancs centrals, amb avantatges com que no és necessari el transport físic”.