L’Econòmic em suggereix si aquest article que estrena la tardor el podria centrar a analitzar els riscos (Evergrande, preus energia i inflació, possibles girs en la política monetària, etc.) més recents que amenacen els majoritàriament impecables resultats de les borses mundials des de començaments d’any. Ho faré, i afegiré alguns elements que sense ser intrínsecs dels mercats financers haurien de preocupar igualment els inversors.

La major part dels indicadors borsaris presenten aquest any 2021 -i, de fet, des de finals de març de l’any passat- uns resultats molt bons sense caure afortunadament en excessives eufòries, que no són mai gaire positives per a l’evolució dels preus de les empreses cotitzades. Així, i seguint la trajectòria dels darrers anys, els índexs nord-americans destaquen però menys. L’S&P 500, potser el principal indicador de les borses dels EUA s’ha revaluat un 16,7% fins al 6 d’octubre passat; la més restringida mitjana industrial Dow Jones, un 22,4%, i l’aquest any més contingut índex tecnològic Nasdaq, un 15,2%. A Europa, el global Eurostoxx 50 porta un 12,5%, a mig camí entre el 16,2% del CAC 40 francès i el 9,1% del Dax alemany, o del quasi sempre endarrerit Ibex-35, amb un 8,3%.

Certament tot això ha portat a unes valoracions potser una mica perilloses. Els beneficis de les empreses s’han recuperat en gran mesura de la crisi de la pandèmia, però potser els preus de les accions ho han fet amb massa alegria. Tot i això, l’argument majoritari dels analistes és poc discutible: amb aquests tipus d’interès tan baixos o negatius les alternatives a la borsa estan condemnades a la pèrdua de poder adquisitiu. Quan avui la inflació de molts països se situa en el 3 i 4%, els dipòsits i comptes corrents sense retribució o negativa es converteixen en piranyes destructores de valor per al nostre estalvi. Això és un risc real que empenta els inversors a la renda variable, a les accions.

A partir d’aquí, totes les amenaces que vulguem: la possibilitat d’una crisi d’endeutament a la Xina, un empitjorament dels subministres a les indústries ja prou en coll d’ampolla en molts sectors, un enquistament de la inflació quan ara encara podria ser ocasional, o una recaiguda en la pandèmia originada en algunes de tantes parts del món on el nivell de vacunació contra la covid és encara molt baix, etc. Dit això, cal remarcar que passi el que passi en l’economia i, en conseqüència, en els mercats financers, finalment és el mateix inversor qui decideix en gran mesura la seva sort. Així, depenent d’on ens situem en relació amb diversos temes, ens poden afectar positivament o negativament. Assenyalem-ne alguns:

La sostenibilitat i l’ESG. Els costos d’incorporar criteris de sostenibilitat a les empreses i en els processos d’inversió són importants i afectaran negativament les rendibilitats. Negar-ho no serveix de rés, especialment perquè l’alternativa de no contemplar l’ESG serà molt probablement més costosa a mig i llarg termini, per altra banda els horitzons imprescindibles de les inversions. No hi ha opcions que no passin per una decidida aposta per frenar el canvi climàtic i en favor de la descarbonització i per la biodiversitat. I tot això requerirà molts recursos d’inversió que es detrauran d’altres objectius. Ho estem veient amb la desaforada pujada de l’energia, en gran mesura pels drets d’emissió de CO2, finalment el preu a pagar per la immensament cara transició ecològica.

Els salaris i el salari mínim. Certament, si els salaris no milloren, o si la pujada de preus no es trasllada a les rendes salarials, es frenarà un consum ja prou espantat i l’economia no es recuperarà com esperem. I si es trasllada i la recuperació no és prou forta, ens frenarem per augment de costos. Hauríem de començar a evitar la inflació que ho degenera tot, però això implica apujar els tipus d’interès, que és pitjor remei que malaltia. El salari mínim és una altra cosa. Potser és un intent de justícia social però finalment és una intervenció extra mercat i una font de distorsions. Ara no en necessitem, de distorsions, i menys que puguin impedir la millora de l’atur juvenil, una plaga de la qual els polítics parlen tan poc com poden.

Les criptomonedes i el ‘trading’. Un consell per als pares que estan tan orgullosos amb els seus fills que fan trading amb la setmanada i sovint amb criptomonedes. Mireu, els vostres cadells no fan més que una especulació potser pitjor i més perillosa que el joc en línia. Si no es converteixen en ludòpates incurables, tindreu sort. I això no té rés a veure amb les possibilitats i el potencial de les criptomonedes, la tokenització i el block chain en general.

Assessorament. Cal que no es torni a perdre aquesta paraula que tant hem necessitat i necessitem per salvar o recuperar la nostra salut financera. Això sí, consells professionals, ètics i intel·ligents. No són fàcils.