A La reconquista, un dels films de Jonás Trueba que donen voltes sobre l’experiència amorosa, Manuela i Olmo comparteixen una llarga nit madrilenya quinze anys després d’haver festejat, vivint el seu primer amor, i de separar-se: passat el temps, constaten que aquest sempre es perd i que ja no són els mateixos; una mena d’epíleg mostra els protagonistes quan eren uns adolescents enamorats, aleshores encarnats per Candela Regio y Pablo Hoyos, als quals (adquirint ella una forta presència) retrobem a Quién lo impide, que Trueba ja gestava quan, el 2016, va realitzar La reconquista.

Quién lo impide (que manlleva el seu títol del d’un tema, un homenatge a l’adolescència, del cantautor Rafael Berrio, que, mort l’any passat, també apareix a La reconquista) s’origina en la primera col·laboració de Jonás Trueba amb Cinema en curs, un projecte impulsat a Catalunya que s’ha infiltrat en centres educatius perquè s’hi aprengui a veure i fer imatges cinematogràfiques: va tutelar els alumnes d’un Institut d’Orcasitas que, amb uns altres d’un Institut de Bellvitge assessorats per Jordi Morató, van mantenir la correspondència fílmica que forma la meravellosa peça Des dels nostres barris. Aquesta experiència va fer que s’interessés pel món dels adolescents. És així que mentre que, amb La reconquista i després amb La virgen de agosto (2019), continuava una filmografia romàntica prèviament construïda amb Todas las canciones hablan de mí, Los ilusos i Los exiliados románticos, anava filmant un grup d’adolescents que, en la seva diversitat, aporten un retrat que vol contradir supòsits i prejudicis donant veu als seus protagonistes i coautors del film.

La seva llarga gestació va començar el 2015 i va acabar en plena pandèmia el 2020.Amb el material rodat, Trueba ha muntat un film de 3 hores i mitja de durada entre el realisme testimonial i la ficció, que, amb la intervenció de diverses veus narratives, va imposant-se: “Tots som personatges de ficció”, es repeteix més d’un cop i així, mentre els protagonistes s’interpreten ells mateixos i a la vegada esdevenen personatges, l’aproximació sociològica es barreja amb una reflexió sobre els mecanismes (i d’aquí, l’artifici) del cinema i com aquest es fa. En tot cas, veiem els adolescents amb els seus problemes a l’institut, protestant contra les lleis educatives, en nits de conversa i borratxera quan els pares fan un viatge de cap de setmana; sentim la seva sensibilitat política i el seu desig de transformar el món, però també els seus dubtes i desesperances; se’ns mostra com s’enamoren (és molt bell quan això passa en un poble d’Extremadura) i el seu viatge de final de curs, que, en aquest cas, es fa llarg. Hi ha moments reveladors, lluminosos i fulgurants, i d’altres que semblen tan dilatats que pot enyorar-se l’art de la tisora. Però és una aventura que paga la pena conèixer.