Una nova crisi humanitària expulsa famílies senceres d’algunes regions de Síria i de l’Iraq, però l’arrel del seu exili no està relacionada amb cap conflicte bèl·lic ni amb la repressió de governs amb tics autoritaris. Abandonen casa seva per la manca d’aigua.

“Estic furiós de pensar que ens veurem forçats a abandonar els nostres pobles”, lamenta Abdallah, un líder tribal d’un poblet proper a Hasakah, al nord-est de Síria. “Aquest any hem patit una sequera molt intensa –hi afegeix–. Les nostres terres no han produït cultius i no tenim aigua potable ni per a nosaltres ni per als nostres animals.” Les declaracions les fa al conjunt de grups humanitaris que han elaborat un estudi que posa xifra al drama que pateixen tant la comunitat d’Abdallah com tantes altres: l’accés a l’aigua està en risc per a 12 milions de persones entre Síria i l’Iraq. L’escassetat de pluges, l’augment de les temperatures i la davallada en el cabal dels rius condemna moltes d’aquestes persones al risc alimentari, ja que sense aigua no poden regar els seus cultius ni impulsar la seva activitat econòmica.

“Hauríem de quedar-nos o marxar?”, es pregunta Raad al-Ghali, pastor de búfals als aiguamolls de Shibayish, al sud-est de l’Iraq. Pastura al territori mencionat a l’Antic Testament com el Jardí de l’Edèn i beneït pel pas dels rius Eufrates i Tigris, però la terra s’eixuga i ara ha de recórrer quilòmetres per comprar aigua potable. Amb aquesta, omple una embarcació a mode de font perquè els animals es mantinguin amb vida. “No sabem què fer”, insisteix Al-Ghali en declaracions al Washington Post. No augura cap futur a aquest negoci hereditari: “Sembla que som la darrera generació. És el final d’una era.”

Altres famílies a Anbar, a l’oest de l’Iraq, han d’invertir 80 dòlars al mes (uns 70 euros) per adquirir aigua potable. L’Iraq registra un augment de les temperatures que dobla el de la resta del món i l’Organització Internacional de les Migracions (OIM) calcula que la manca d’aigua va forçar el desplaçament de 20.000 persones al país el 2019. El conflicte social creix i hi ha residents que acusen els nouvinguts de ser l’origen de l’escassetat de l’aigua.

Tant a Síria com a l’Iraq, moltes mirades apunten cap a Turquia, a qui recriminen una suposada intervenció en el cabal dels rius. La construcció de preses en territori turc estaria alterant l’abundància dels rius Eufrates i Tigris abans que arribin a Síria i a l’Iraq. A l’Administració Autònoma del Nord-est de Síria –AANS, territori recentment reconegut pel Parlament de Catalunya on conviuen kurds, àrabs i sirians– hi ha qui acusa Turquia d’haver interromput el cabal de l’Eufrates en 24 ocasions durant els darrers dos anys, des que milícies favorables a Ankara van ocupar part del territori de l’AANS: “Mig milió de persones han perdut l’accés a l’aigua potable i 5 milions estan en risc de fer-ho”, va informar el Centre d’Informació de Rojava a l’estiu.

Segons el mateix comunicat, el cabal del riu hauria passat dels 500 metres cúbics per segon als 200, un rècord negatiu. La davallada, afirmen, suposaria l’incompliment per part d’Ankara d’un acord signat el 1987 entre Síria i Turquia que estipulava el cabal que s’havia de garantir. L’afectació en la producció agrícola perjudica la resta de Síria, que depèn d’aquest territori per a la seva alimentació. Turquia afirma que les noves preses són hídriques i que no afecten el curs de l’aigua.

El canvi climàtic i la manca de pluges són una dificultat, però l’absència de polítiques per afrontar-la és un problema encara més gran. Així ho creu Francesca de Châtel, experta en assumptes de l’aigua a l’Orient Mitjà que es distancia dels relats que lamenten el patiment causat per la sequera com si fos inevitable. Afirma que els governs sirià i iraquià tenen la seva quota de responsabilitat en el drama actual que cal no perdre de vista. “El canvi climàtic avança, però no s’han fet polítiques adequades des de fa molt de temps. Les autoritats no han tingut la percepció que haguessin d’adaptar-se a res de nou i a partir del 2011 [en el cas de Síria amb l’inici de la guerra] res d’això ha estat la seva prioritat.” Châtel explica que la manca de determinació política i de tecnologia, juntament amb la corrupció generalitzada, debilita la capacitat d’alguns governs de la regió d’adaptar-se al canvi climàtic. Estudis anteriors de Châtel demostren com la manca de resposta política a la sequera ocorreguda a Síria entre el 2006 i el 2010 va sumar-se als factors que van desencadenar les revoltes del 2011.