Daniel Ortega va obtenir diumenge el seu quart mandat consecutiu com a president de Nicaragua. El resultat difós pel govern atribueix a l’exlíder sandinista el 75% dels vots. La xifra és aclaparadora, però té una manca de legitimitat que han denunciat tant l’oposició nicaragüenca com els Estats Units, la Unió Europea i diferents països llatinoamericans.

La farsa electoral es va gestar durant mesos. El règim va capturar un a un els set candidats a la presidència que podien fer front a Ortega, entre altres Cristina Chamorro, filla de l’expresidenta Violeta Chamorro i líder en totes les enquestes amb un ampli marge sobre Ortega. La persecució va arribar després als excompanys de ruta dels temps en què Ortega era un líder revolucionari que lluitava contra la dictadura d’Anastasio Somoza. Va continuar amb la premsa opositora i el tancament policial de les redaccions i va arribar, finalment, als periodistes crítics, que es van haver d’exiliar a Costa Rica. Ortega, no obstant això, va celebrar el resultat com la victòria d’una gran festa democràtica.

Sense candidats opositors seriosos, Ortega es va enfrontar a mitja dotzena d’aspirants que es van presentar als comicis durant els últims dies de campanya. Diumenge, finalment, la farsa es va consumar. No va haver-hi observadors internacionals –només convidats del govern que van recórrer els centres de votació– ni es va respectar la veda electoral. L’oposició silenciosa va cridar a quedar-se a casa per buidar els col·legis electorals. Mentre les televisions de l’exili mostraven carrers i mitjans de transport buits, els canals oficials exhibien escoles atapeïdes de gent. La participació, segons el govern, va ser del 65%, d’acord amb la d’altres anys. “Hi ha els qui opten per la guerra, la violència, el terrorisme i les calúmnies”, va dir Ortega diumenge, després de votar, en un missatge transmès en cadena per totes les televisions i ràdios del país. “Les eleccions són un compromís dels nicaragüencs de votar per la pau i no per la guerra”, hi va afegir.

Ortega va votar acompanyat de la seva dona i flamant “copresidenta”, Rosario Murillo. El càrrec de Murillo no existeix en la Constitució nicaragüenca i reforça el model de poder familiar que Ortega ha imposat al país sud-americà. La radicalització del règim es va iniciar el 2018, després d’unes revoltes populars que es van saldar amb 328 morts, sobretot joves estudiants que van liderar les manifestacions.

Davant el perill que continuessin, el líder sandinista va prémer l’accelerador i va collar fort els cargols. El maig passat, per exemple, va posar al Consell Suprem Electoral (CSE) nou magistrats afins. El Congrés, dominat pel sandinisme, va aprovar, a més, una sèrie de lleis de títols ampul·losos, com la llei de defensa dels drets del poble a la independència, la sobirania i autodeterminació per a la pau, que va donar armes al govern per inhibir els opositors. L’elecció de diumenge, després de catorze anys de poder d’Ortega, va tancar el cercle.