Des de fa molts anys, la indústria és troncal en l’economia catalana, no només pel pes que representa sinó per l’efecte d’arrossegament que té sobre el conjunt de l’economia. Sense una base industrial potent Catalunya no seria el que és, i la Unió Europea tampoc no ho seria, com reconeix el document de la Comissió Europea Un nou model d’indústria per a Europa, publicat justament a l’inici de la pandèmia de la covid-19.

En el sector industrial, s’han produït molts canvis els darrers anys, però tot apunta que seran molts més els que estan a les portes de venir els propers anys per l’impuls de la digitalització i de l’aposta europea per l’economia verda. Tot això és especialment important per a l’economia catalana, molt oberta als mercats exteriors i per tant molt sensible al balanç competitiu. Cal, per això, valorar molt bé les potencialitats que es disposen i corregir les mancances pendents, tot posant un especial èmfasi en la innovació i en les activitats de més valor afegit.

La indústria a Catalunya és fruit d’una tradició industrial pròpia enfortida per l’arribada de centres de producció finançats amb inversió estrangera directa. De fet, actualment una part important de la indústria a Catalunya és de capital forà. La base tecnològica de la indústria catalana és potent i de fet el percentatge de llocs de treball industrials d’alt i mitjà alt nivell tecnològic és superior a la mitjana europea.

No obstant això, el sector industrial ha perdut pes en l’economia, ja que, segons l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), la indústria representava l’any 2000 el 26,9% del valor afegit brut total i ara el seu pes se situa per sota del 20%: la indústria manufacturera perd 8,6 punts percentuals de pes, al contrari del conjunt format per l’energia, l’aigua i les indústries extractives, que guanya 1,5 punts. Cal subratllar que, en contra del que es podia pensar, la pèrdua del sector manufacturer va tenir lloc principalment durant els anys d’expansió, entre el 2000 i el 2007.

En part el menor pes de la indústria manufacturera s’explica per la creixent externalització de serveis que abans formaven part de la indústria, i també perquè durant aquests anys la globalització ha compartimentat i deslocalitzat parts de la producció industrial. De fet, el valor de la producció manufacturera entre el 2000 i el 2018 (darrer any disponible) va augmentar a Catalunya en valors corrents 12,9 punts percentuals més que el valor afegit brut industrial generat en el mateix període, a causa de l’augment dels consums intermedis (siguin produïts internament o importats).

La crisi iniciada entre el 2007 i el 2008 va representar un cop molt fort per a la indústria, amb fortes davallades de la producció entre el 2009 i el 2013, però posteriorment, gràcies primer a les exportacions i després també a la mateixa demanda interna, la indústria va passar a ser el motor de la recuperació econòmica, i va aconseguir creixements superiors a la mitjana de la zona euro. La inversió industrial hi va col·laborar positivament durant aquests darrers anys refermant la confiança de futur en aquest sector.

L’esclat de la pandèmia de la covid a principis del 2020 va marcar un abans i un després i, si bé enguany la indústria ha començat a millorar, la recuperació no està lliure d’incerteses ni abasta totes les branques industrials ni totes les empreses, en alguns casos per les dificultats de la pròpia organització de l’oferta i de les cadenes de subministrament d’alguns sectors. Caldrà veure si aquest és un fenomen puntual o si podria obrir la porta a canvis en les estratègies de producció a escala mundial, com també apunten les tendències proteccionistes iniciades abans de la pandèmia i el renaixement actual de les tensions geopolítiques.

Catalunya sempre ha demostrat una gran capacitat d’adaptació, que ara caldrà aguditzar per fer front als nous reptes. Però també cal una inversió suficient. És per això que prenen una importància cabdal els recursos dels fons aprovats per la Unió Europea per abordar els processos de transformació que requereix el context actual. La clau de futur del sector industrial rau en la seva capacitat de situar-se adequadament en l’escenari obert per la nova revolució industrial 4.0, marcada per la digitalització de l’economia, i per la transició ecològica que impulsa la Unió Europea. Catalunya no pot perdre aquesta oportunitat si vol continuar jugant en la primera divisió industrial.