L’asimetria informativa en els mercats de béns i serveis es troba sempre present. Es tracta del diferent nivell de coneixements del producte o servei que hi pot haver entre els ofertants o proveïdors i els clients o demandants. En alguns mercats això s’aconsegueix minimitzar i, per tant, l’oferta i la demanda es creuen en un punt usualment més eficient i equitatiu.

Per contra, en els serveis financers, i especialment els destinats a individus però també els d’empreses o entitats, la dimensió del gap informatiu sol ser molt important. Es genera així un elevat risc que les transaccions es facin en una posició de fragilitat i de manca de condicions adequades per a una de les parts. L’asimetria d’informació en l’accés al finançament o a la inversió s’ha generat històricament tant per part de l’oferta cercant transaccions més còmodes i rendibles, però també per la desídia i la falta d’atenció a les finances personals o petitempresarials dels demandants, que es retroalimenta amb un estrany consens que les finances són avorrides, menys transcendents del que realment ho són, i de vegades pel desconeixement que la incapacitat en aquest terreny es pot superar amb certa facilitat.

Des de fa més d’una dècada, els esforços de molts organismes econòmics i educatius arreu del món per promoure i impulsar l’alfabetització financera són molt importants. Es pretén reduir la fragilitat financera o la incapacitat de molta gent de superar episodis i incidències que posen en perill la seva estabilitat econòmica, degeneren en sobreendeutament, insuficient estalvi i, en general, en una pitjor salut financera. Adquirir unes certes competències financeres des de la infantesa o almenys des de l’adolescència ja és un objectiu públic de primera magnitud en molts països. No encara al nostre, on les campanyes i projectes d’educació financera són absurdament combatuts per algunes entitats socials per a les quals tot el que fa olor de finances o d’economia és maligne per capitalista, encara que la seva posició contrària pugui condemnar molts ciutadans a romandre en la inòpia financera i, com hem dit, a ser carn de canó del sector financer.

En tot cas, i malgrat aquests reaccionaris de pa sucat amb oli, hem avançat força en els darrers deu anys, i com a exemple, prop de la meitat de les escoles públiques i concertades catalanes s’adhereixen cada any voluntàriament i participen en el programa EFEC, en què uns voluntaris imparteixen finances a les aules.

L’educació financera no acaba en els individus com a subjectes de decisions financeres (estalvi i inversió, gestió d’un pressupost familiar, comprensió dels impostos, endeutament saludable...), sinó que cada cop mira més cap a l’emprenedoria de les microempreses i les petites empreses i cap als seus responsables. Des del punt de vista financer, i en particular del seu finançament, les microempreses i les petites empreses, incloent els empresaris individuals i autònoms, tenen fortes mancances. Trobem emprenedors imaginatius i de gran empenta, que coneixen el seu producte i la manera de vendre’l impecablement, però que quan es tracta del finançament del projecte empresarial s’adrecen en exclusiva a la banca, presenten el seu cas de forma deficient i fan una gestió financera millorable. En definitiva, tenen un fort dèficit en competències financeres que els frena la progressió. Això té transcendència i especialment en països com el nostre amb abundància de pimes i amb una mida mitjana empresarial força petita.

Per primera vegada, una enquesta i un estudi del Banc d’Espanya ha analitzat recentment aquesta mancança. Publicat aquest mateix novembre i presentat a Barcelona abans que enlloc, ens dona unes primeres dades que confirmen, en primer lloc, un alarmant baix nivell de competències financeres entre els propietaris de les empreses espanyoles de menys de cinquanta treballadors i, en segon, una correlació positiva entre disposar de certes competències financeres i uns menors efectes negatius en ocupació i liquiditat, o també en una més alta propensió a sol·licitar i obtenir préstecs nous o avals públics durant la pandèmia.

Aquestes dades són coincidents amb la perspectiva de la Comissió Europea quan promou la seva Unió dels Mercats de Capitals (CMU), que no és altra cosa que incentivar que el finançament alternatiu creixi a les pimes per evitar que la banca sigui tan aclaparadorament dominant. Davant d’això, la Comissió destaca la insuficient educació financera de les pimes com un fre a la diversificació de fonts de finançament. Una diversificació que, en cas de crisis bancàries, modera les repercussions sobre el teixit empresarial i, òbviament, sobre l’activitat econòmica i l’ocupació.