A Play back, curt de vuit minuts intensos de durada realitzat l’any 1970, Pere Portabella va enregistrar, a la vegada analitzant-lo, un assaig de la banda sonora per al documental Gaudí, de Clovis Prévost, en què Carles Santos, amb una energia desbordant, dirigeix els membres del Cor del Gran Teatre del Liceu que “llegeixen” fragments de les òperes wagnerianes Tannhäuser, Lohengrin i La valquíria. Un document impagable. El cas és que Portabella va demanar que en l’acte, celebrat dijous, de la seva investidura com a nou doctor honoris causa de la Universitat de Girona (UdG) s’interpretessin fragments d’aquesta banda sonora creada pel seu amic Santos, que va col·laborar en tantes pel·lícules del mateix cineasta. Si aquella banda sonora va ser enregistrada fa més de cinquanta anys per un cor format per persones d’edat madura, va produir-se un relleu emocionant en ser-ne interpretats uns fragments per un altre de gent jove (el de la UdG) dirigit per Martí Ferrer Bosch. L’últim, que va acabar amb els membres del cor baixant a la nau de l’església de Sant Domènec reconvertida en l’aula magna Modest Prats, va arribar després que, en les seves paraules d’ingrés al claustre de la universitat, Portabella expliqués un moment compartit amb Santos que recorda com a especialment meravellós, tot i que va tenir lloc a la presó Model de Barcelona.

Magníficament apadrinat pel degà de la Facultat de Lletres, Àngel Quintana, amb un discurs que va argumentar el perquè del nomenament fent un recorregut per una trajectòria en què el compromís polític i el cultural són indissociables, Pere Portabella va dir unes quantes paraules dignes de memòria, com ara que la “cultura no és un producte per vendre, ni només un patrimoni a defensar, sinó l’espai vital en què som més capaços de pensar-nos nosaltres mateixos”. N’hi va haver moltes més, però em referiré a aquelles en què va fer present de manera vivíssima el seu amic Santos.

Portabella va explicar que mentre gestava la seva primera pel·lícula, No compteu amb els dits (1967), el poeta Joan Brossa (que hi treballava com a guionista, cosa que ja fa suposar que no ho feia en un guió lligat a les convencions narratives) li va dir que arribaria tard al laboratori de sonorització perquè havia rebut la visita d’un “pianista virtuós de Vinaròs”, que acabava de tornar de Nova York, on havia tingut contacte amb músics vinculats al moviment Fluxus (com ara John Cage, Steve Reich i Philip Glass) i, a més, hi havia conegut Marcel Duchamp, figura fonamental de l’avantguarda artística travessant el temps. Poc després, Portabella va conèixer Carles Santos i va establir-se la fructuosa col·laboració entre un poeta, un músic i un cineasta.

Tot seguit, va explicar el moment “meravellós, inoblidable” que hi va compartir a la Model. Essent dos dels 113 detinguts per participar en la reunió clandestina de l’Assemblea de Catalunya celebrada el 13 d’octubre de 1973 a l’església de Maria Mitjancera, al carrer Entença de Barcelona, van ser traslladats a la presó. Portabella va descobrir al magatzem de la Model, convertit en biblioteca, un piano vertical abandonat, desafinat i materialment desmanegat; compartint-hi la mateixa cel·la, li va demanar a Carles Santos que toqués una sonata de Bach amb aquell piano. El resultat: “Una onada de sorolls, notes i sons; una acció artefacte. Una sensació meravellosa, reeixida, inoblidable. Una impugnació a l’espai, la presó, la dictadura.” I és així que se’m va fer present el suport que Portabella ha donat a tots els presos polítics independentistes, una de les quals, Dolors Bassa, va assistir a l’acte, mentre que d’altes (com també en el cas d’algun exiliat) van enviar-li missatges de felicitació i agraïment.

Unes hores més tard de l’esmentat acte a la UdG, Portabella va ser al cinema Truffaut per presentar-hi Umbracle, un film rodat en part el 1970 (com Play back) pràcticament de manera clandestina, sense autorització administrativa, en el qual Christopher Lee (al qual havia filmat poc abans fent de Dràcula “vampiritzant imatges” d’una pel·lícula de Jesús Franco per crear la genial Vampir-Cuadecuc) encarna un estranger que, estranyat, deambula en una Barcelona grisament franquista on es percep una repressió que, sense poder ser dita explícitament, es reconeix en la detenció d’un home (una acció repetida diferentment en dues seqüències) al qual s’introdueix a la força en un cotxe. Una pel·lícula amb moments memorables (Lee cantant i després recitant el poema El corb, d’Edgar Allan Poe) dins d’una heterogeneïtat i una disrupció narrativa que, com el cinema del qual ha volgut format part Portabella, demana a l’espectador una implicació per completar el sentit de les imatges. La tensió, la violència, que vol reflectir Umbracle en part arriba a través de la música desassossegant de Carles Santos.

L’endemà, 11 de febrer, en què complia 95 anys, tot i que circula la llegenda que encara en té més, el cineasta va ser a l’obertura de l’exposició Acció Santos, que, comissariada per Ona Balló Pedragosa, fa present “el pensament musical al cinema de Pere Portabella” a l’espai del Bòlit al Pou Rodó. I ahir encara tenia una altra tasca: ser a la presentació de l’exposició Pere Portabella. Art i vida, que, al Museu de l’Empordà de Figueres, reuneix les pintures que, ho diu, sobretot li han arribat per amistat i complicitats creatives. Felicitats per tot plegat i per molts anys.