Estalviar i generar patrimoni
“Soc mileurista i em considero incapaç de generar un estalvi. Per començar, els experts en el sector immobiliari apunten que s’ha de dedicar al lloguer entre el 30 i el 40% del sou i jo ja supero aquesta forquilla. Visc al dia i el tema de l’estalvi em queda lluny.” Aquesta situació pot ser bastant habitual, però cal subratllar que qualsevol persona, dins de les seves possibilitats, pot generar un estalvi per petit que sigui. Evidentment, per generar-lo, emocionalment ho has de desitjar, si no serà un repte impossible d’assumir.
Hi ha dues vies d’actuació que es poden activar: actuar sobre els ingressos o bé sobre els costos i les despeses de cadascú. Aquí la pregunta crítica és: com puc augmentar les entrades de diner o disminuir-ne les sortides? Des del meu punt de vista, i encara que cada cas és diferent, tot és possible, però requerirà una estratègia personalitzada en què de ben segur es demanarà algun esforç. Esforç que agrairem el dia de demà si esclata una nova crisi, com a tall d’exemples les recents de la covid i la financera/immobiliària, ja que així les podrem afrontar amb algun “coixí”. No evitarem que hi hagi situacions complicades, però aconseguirem que ens afecti menys.
La vida no és un recorregut lineal i ascendent, com a vegades se’ns ha fet creure, sinó que és un recorregut en forma de dents de serra. I, si quan ens trobem a la part alta de la dent de serra, considerem que aquesta situació serà eterna i es mantindrà en el temps i, per tant, ens podem permetre el fet de viure al dia, no estalviar, ni diversificar les fonts d’ingressos, el més probable és que comencem el descens i quan estiguem a la part baixa de la dent de serra tinguem veritables dificultats per tornar a pujar.
Una forma fàcil d’estalviar i generar patrimoni és adquirint un bé immoble, coincidirem que la seguretat ens la dona el fet de tenir un habitatge on viure amb la nostra família i poder donar aixopluc. D’altra banda, si el lloguem tindrem una altra font d’ingrés recurrent, a més de l’increment del valor propi de l’immoble.
Actualment, a grans capitals com Barcelona, les ciutadanes i ciutadans comencen a decantar-se més per comprar un pis que per llogar-lo. El motiu és doble. D’una banda, continuen els “vents de cua” pel que fa al cost del diner i, en concret, l’Euribor a 12 mesos, que és el tipus d’interès de referència per les operacions de crèdit hipotecari, continua en negatiu. D’altra banda, la Llei 11/2020, de 18 de setembre, de mesures urgents en matèria de contenció de rendes en els contractes d’arrendament d’habitatge, està provocant una disminució del parc de pisos per llogar perquè els propietaris prefereixen vendre o bé plantejar lloguers de temporada o turístics.
Fent una anàlisi circular de la realitat; es podria dir que és un bon moment per adquirir un habitatge i així generar patrimoni? I la resposta és: sempre és un bon moment per comprar un habitatge per anar generant un patrimoni. És una fórmula segura d’estalvi i creixement patrimonial, però això no obvia que tinguem en compte l’entorn i la realitat que ens envolta. Si féssim un DAFO, en el capítol d’oportunitats posaríem els baixos interessos bancaris, la gran oferta i la necessitat d’habitatge, tot aprofitant el període transitori en què les vendes no pagaran plusvàlua i el canvi en la fórmula del càlcul de l’impost. Faig menció del període transitori perquè la inconstitucionalitat no és l’impost en si, sinó el seu càlcul. Càlcul que ha de gravar l’increment del valor dels immobles i que ha de ser directament proporcional al veritable augment; no com fins ara, que, malgrat hi hagués una devaluació del valor dels immobles, els ajuntaments seguien recaptant, generant encara més pèrdues als venedors.
I en el capítol d’amenaces d’aquest DAFO tenim una alta inflació que pot reduir la prevista reactivació econòmica postpandèmia i els continuats canvis normatius que produeixen inseguretat jurídica. No sempre una legislació proteccionista i intervencionista com la nova llei de l’habitatge que està promovent el govern de l’Estat espanyol aconsegueix l’objectiu desitjat.
Un cop plantejades aquestes premisses, és aconsellable personalitzar l’anàlisi de les oportunitats i amenaces de cadascú, tot tenint present la planificació i diversificació. Des del meu punt de vista, la composició ideal d’un patrimoni consolidat és no destinar més del 70% del mateix a béns immobles, inclòs l’habitatge habitual, i del 30% restant: reservar més d’un 10% a liquiditat per fer front a imprevistos i el 20% sobrant destinar-lo a inversions rendibles que accelerin el creixement del nostre patrimoni i permetin absorbir la inflació de cada moment.