En aquests temps en què hom demana a la inversió financera una visió socialment responsable, i en què veiem com algunes entitats financeres contreuen compromisos a no finançar, per exemple, els combustibles fòssils, dins l’esforç col·lectiu de mitigar el canvi climàtic, encara ens trobem que bancs, asseguradores i fons de pensions són encara malauradament imprescindibles en el finançament d’armes que es fan servir en els conflictes bèl·lics que assolen molts indrets d’arreu.

Els experts informen que una de cada quatre armes (avions militars, bombes de dispersió, míssils, tancs, fusells, municions, armes nuclears) no existiria sense el finançament que la indústria militar rep dels bancs, segons informa el Centre Delàs d’Estudis per la Pau. Un dels darrers treballs de l’entitat, que analitza el finançament que les empreses d’armes han exportat a l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units (EAU) en la guerra del Iemen, ens revela que centenars d’entitats financeres van dedicar 607.000 milions a les empreses subministradores d’armament als exèrcits de l’Aràbia Saudita entre el 2015 i el 2019. La banca espanyola hi va destinar 8.886 milions d’euros, amb un especial protagonisme per a BBVA i Banc Santander, amb 5.231 milions de dòlars aportats en un finançament que procedeix de recursos de comptes corrents, dipòsits o de la compravenda d’accions i bons, a més d’assegurances personals i plans de pensions.

Jordi Calvo, coordinador del Centre Delàs, ens recorda: “La ràtio d’endeutament de les empreses d’armament és molt alta, arriba al 73%, i sense el suport dels bancs no podrien mantenir l’activitat, haurien de tancar, així que sempre han d’estar demanant crèdit per seguir treballant.” I sovint el mateix Estat, a través del Ministeri de Defensa, és el mateix subministrador de múscul financer, a través de crèdits a l’R+D.

Hom pot preguntar-se si els bancs no entenen l’efecte reputacional de les anàlisis que el Centre Delàs ha publicat en els darrers anys en el context de la campanya Banca Armada, que impulsen diverses entitats socials.

“Sí que els bancs es plantegen el dany reputacional. De fet, davant la campanya Banca Armada dels anys 2008 i 2009, ens van dir que agraïen la informació que els havien proporcionat i que prendrien mesures.” D’aleshores ençà, algunes entitats han fixat un protocol intern, per deixar clar que no són inversions procedents dels diners del client, sinó dels recursos propis i que, en tot cas, a partir d’ara no hi hauria suport financer per a fabricants de mines antipersones, bombes de dispersió i armes químiques i biològiques. “És a dir, es limiten a no finançar allò que és il·legal pels tractats internacionals.” Així mateix, Calvo recorda dels seus contactes amb representants dels bancs: “Asseguren que no inverteixen en el vessant d’armament d’empreses com ara Airbus, Boeing i Rolls-Royce, que també tenen una àrea civil, però no ho aclareixen pas, es refugien en el secret bancari.”

Val a dir, com remarca Calvo, que, en el cas espanyol, la indústria d’armament, amb un volum de facturació que oscil·la entre els 8.000 i 11.000 milions d’euros, un 1% del PIB espanyol que “no li dona un paper central en l’economia espanyola, n’és una part ínfima”. Hi afegeix: “Un altre argument en contra és que bàsicament depèn del pressupost de Defensa i, quant a l’exportació, un 60% del que factura, no deixen de ser contactes que fa el mateix Estat espanyol, per a una indústria parasitària que necessita que la seva innovació tecnològica sigui fortament subvencionada.” Com diu, “no és estrany que els bancs, que ho basen tot en la rendibilitat, obrin el crèdit a aquestes empreses, perquè són empreses que funcionen com si fossin públiques, i és segur que no tancaran”. En aquest sentit, l’Estat tampoc fa gala d’una actitud gaire responsable, ja que no es pot dir que sigui rigorós en l’aplicació dels criteris de la UE per denegar la llicència d’exportació d’armes, que aclareixen que no es pot vendre a països immersos en un conflicte armat, que vulnerin els drets humans o que la venda afecti l’estabilitat regional. Tres criteris que no es compleixen en les vendes d’armes a l’Aràbia Saudita i els EAU, pel que fa al conflicte del Iemen.

Sembla que avancem en la conscienciació pel clima, però no per la preservació de la pau. “Fa 20 anys, en temps del «No a la guerra», semblava que s’avançava en la direcció de la cultura per la pau però ara, amb la força dels pressupòsits neoconservadors arreu, s’imposen més els discursos d’una lògica de la seguretat que impulsa el militarisme.”