En poques setmanes, les expectatives han canviat a pitjor. I no només per l’òmicron. El consum sempre és el que es mou més per inèrcia i els compradors són els darrers a modificar els escenaris que havien previst. Ara cada cop deixen passar menys temps fins a adaptar-se a les noves previsions, que, malgrat l’optimisme habitual del govern de torn, cada cop es tornen menys afalagadores. Els organismes internacionals ja han retallat en un terç les estimacions inicials de creixement per al 2022. Les dificultats en les cadenes de subministraments internacionals i una menor expansió del consum explicarien aquest empitjorament de les expectatives. El turisme forà no es recupera tan de pressa com es preveia i només les exportacions industrials continuen creixent amb força.

Mentrestant, la inflació s’ha disparat fins a nivells de fa 30 anys. Malgrat els acords inicialment generosos en el creixement de les pensions i dels salaris públics, ara se saldarà l’any amb un decreixement del poder adquisitiu almenys del 3%. O això diuen les estadístiques, perquè l’augment del preu de la llum, del gas per calefactar-se i de les benzines provoca que moltes famílies vegin retallat el seu poder adquisitiu per damunt dels dos dígits.

Els famosos recursos estalviats per les classes mitjanes durant els mesos més durs de la pandèmia sembla que ja s’han esvaït, sobretot després d’una despesa molt intensa aquest estiu i de les inversions en millora dels habitatges on han hagut de passar molt més temps de l’habitual. La inèrcia que dèiem abans ha fet que els darrers mesos moltes famílies hagin recorregut a la targeta de crèdit, però això té un límit i més amb els interessos abusius que l’actual monopoli imposa.

Algunes de les principals cadenes de supermercats ja s’han alarmat perquè el tiquet mitjà s’ha reduït en les darreres setmanes. I és que, segons l’OCU, l’augment de costos –electricitat, transport– ja s’ha traslladat al consumidor final amb una pujada generalitzada de la cistella de la compra. Els supermercats han començat a reaccionar intensificant les promocions i els descomptes per segones unitats. Això pot estimular una mica les vendes a curt termini, però tot fa pensar que el gener serà força més dur.

És cert que el mercat de treball continua recuperant-se sobretot gràcies als serveis, però es tracta de llocs de treball tan precaris com mal pagats i amb condicions laborals abusives. Aquests dies hem sabut de la regularització forçada de més de 3.000 contractes de treball en l’àmbit del sector comercial. La pràctica habitual era de contractes a temps parcial que, a l’hora de la veritat, es transformaven en jornades completes sense cap retribució complementària. I és que la supervivència, o la recuperació de marges, en el sector comercial i en els serveis personals en general fa temps que depèn d’esprémer les condicions laborals dels treballadors al màxim.

Els líders del sector comercial han substituït el lament i la queixa constant per una visió volgudament optimista de la conjuntura. És la mateixa tàctica que alguns feien amb la llengua, perquè no s’hi apunta ningú si es veu com una cosa decadent. Ara, el resultat d’aquest optimisme forçat és la decadència real sense que ningú hagi fet res de debò fins ara per aturar-la. Les administracions s’han apuntat al nou discurs amb més il·luminació que mai i campanyes que es basen en l’emocionalitat del que és pròxim. Però els consumidors cada cop són menys sensibles a aquests arguments i es mouen en la racionalitat de la millor relació qualitat-preu possible.