S’obren divuit mesos molt incerts a Nova Caledònia, l’arxipèlag austral de l’Estat francès, després que, ahir, el tercer referèndum d’independència se saldés amb un no del 96,49%, però una abstenció del 56,10% pel boicot dels canacs a causa de la pandèmia. Durant aquest any i mig, està previst, segons un acord amb el govern francès, una transició per ampliar l’actual estatus autonòmic del territori i una consulta al final, però, ateses les circumstàncies, no culminarà amb la plena sobirania com, en principi, s’havia previst quan va començar tot aquest procés, fa més de trenta anys.

“Els caledonians s’han pronunciat massivament contra l’accés a la plena sobirania i a la independència, en un context de força abstenció”, va manifestar el president francès, Emmanuel Macron, en una declaració institucional, abans de proclamar que “Nova Caledònia seguirà sent, doncs, francesa”. Posteriorment, sense concretar en què pot consistir el nou estatus, Macron va avançar que s’obre “un període de transició” que, “alliberat de l’alternativa binària entre el sí i el no”, els conduirà “a construir un projecte comú”.

Els independentistes, en boca del president del Congrés de Nova Caledònia i excap de la coalició canac FLNKS, Roch Wamytan, no reconeixen, però, els resultats. “Per nosaltres, no és pas el tercer referèndum, perquè considerem que, en termes de legitimitat jurídica i política, només n’hi ha dos, els del 2018 i el 2020 [en què el sí només va guanyar pel 56% i el 53%, respectivament].” “Anirem a discutir amb la persona que surti de les urnes en les pròximes presidencials [a l’abril]”, hi va afegir Wamytan, tot recordant que si és Macron hi continuaran debateny.

En la seva declaració, el president francès va enumerar algunes de les problemàtiques del territori amb el desig de posar-hi remei amb el nou estatus. “Es tracta de la urgent reducció de les desigualtats que afebleixen la unitat de l’arxipèlag”, va considerar Macron, que va incidir especialment en el “deure de respecte a la joventut caledoniana”. Una al·lusió que buscava esgarrapar en les mateixes decisions dels líders independentistes, que ara també es troben amb la disjuntiva d’una nova estratègia un cop exhaurit el recorregut iniciat entre els anys 1988 i 1998 i els acords que feien possible aquests referèndums.

Durant la preparació d’aquest tercer referèndum, l’FLNKS ha exhibit les seves diferències internes tant pel que fa a acudir o no a les reunions a París, com a la formació de l’actual govern independentista i a la llarga vaga a les mines de níquel del sud. I s’anuncia un tall generacional amb les bases canacs més joves, tot i que, en els dos primers referèndums, aquestes havien votat massivament pel sí. Una altra cosa que ha posat de manifest aquest tercer referèndum és l’escletxa entre el sud i la costa oest (Nouméa), més urbana i unionista, i el nord i les illes de l’est, més rural i autòctona. En aquest últim cas, la participació no passa del 16%.