“Vinga, campió, seu aquí. T’has d’estar superquiet. És molt important. Comptem 1,2,3... I s’ha acabat la història.” El Jan, de vuit anys, entra amb por a una de les consultes habilitades als laboratoris del Consorci Sanitari de Terrassa (CST) per vacunar els nens d’entre cinc i onze anys. Però té la sort de trobar la Mari Carmen, una infermera experimentada que, com diu ella, acaba l’any com el va començar: posant vacunes. I abans que se n’adoni ja té la primera dosi posada. “Veus com no fa mal?”, li diu la Mari Carmen. “Bé, una mica...”, respon ell. “Haurà estat un mosquit que passava per aquí...” Somriu.

L’hospital de Terrassa és un dels més de cinquanta punts pediàtrics on des d’ahir vacunen menors de dotze anys a Catalunya. Van començar a vacunar a les quatre de la tarda, amb un circuit diferent dels adults, i van vacunar 200 infants. La intenció és que avui ja siguin 300 i anar-ho ampliant en funció de la disponibilitat, explica el cap de pediatria del CST, Abel Martínez, present a la vacunació.

Després de la punxada, el Jan surt content de la consulta. Com a tots li donen un diploma a l’heroi més valent. “En general els nens s’estan portant molt bé. És una franja d’edat molt agraïda i, a més, saben perfectament per què venen. Es nota la feina de les famílies”, comenta Martínez, que insisteix que vacunar els més petits “té un benefici per al nen, per a l’escola, per a la família i per a tota la població perquè també és una manera de combatre possibles variants”.

Fins i tot la Marina, que entra plorant a la consulta, ho té clar. Té nou anys i una por terrible a les agulles. “Tinc molta por des de petita, només de mirar-les tremolo. I n’hi ha moltes.” Es calma abraçada a la mare, però tampoc s’acaba de creure aquesta idea que la punxada no es nota. “Tothom ho diu però a mi encara em fa una mica de mal”, protesta a la sortida. Tot i així, ho té molt clar: “Ho faig per no contagiar els pares ni els avis i també perquè no ens tornin a confinar.” La seva amiga, l’Adriana, de deu anys, opina igual. Ha passat nervis, però se sent una campiona. “Ho faig per protegir la meva família”, diu.

Aquest sentiment que vacunant-se protegeixen els altres el té de forma especial la Mònica, d’onze anys. És la petita de tres germans i només faltava ella. “Per a nosaltres era important perquè el seu pare es troba en una situació vulnerable”, explica la seva mare, la Mar, a la sortida de l’hospital.

L’Elsa, de deu anys, va ser de les primeres. “He vingut perquè així hi ha menys risc d’agafar-ho i de tenir la malaltia greu.” La seva mare havia agafat cita de les primeres: “En teníem moltes ganes. Quan dilluns van obrir la web, a partir de les dues, hi vam entrar de seguida.” Igual que el Manel, el pare de la Danae, de sis anys. “A les dues i deu ja teníem la cita, és molt important, ja no per a ella, per a tothom”.