El dret a decidir

L’aposta de CDC pel dret a decidir, amb Artur Mas al capdavant del govern, situava automàticament el referèndum que ja defensaven ERC i ICV com a objectiu central de la majoria del catalanisme. El PSC de Pere Navarro s’hi va veure arrossegat i també va optar per un referèndum pactat, amb la consegüent tensió interna amb el PSOE. El posterior canvi de rumb per tornar al federalisme i renunciar al plebiscit va provocar la marxa de dirigents importants i de bona part de la militància. Però la crisi també s’explica pel 15-M de l’esquerra crítica amb el PSOE i IU, que tenia com a conseqüència aquell 2014 el naixement de Podem i del Guanyem Barcelona d’Ada Colau.

És de cara a les eleccions del 25 de novembre del 2012 quan els socialistes posen en el programa una reforma de la Constitució que permeti reconèixer el dret a decidir de Catalunya. Al Congrés els socialistes catalans rebutgen amb el PSOE la via de CiU, ERC i ICV de traspassar a la Generalitat les competències per poder fer el plebiscit. El 28 d’octubre, el programa del PSC que obria la possibilitat a un referèndum constitucional s’aprovava en un consell nacional només amb un vot en contra i quatre abstencions. Tot i que Navarro acabarà encarnant els cops de volant que farà el partit en aquest afer, l’aposta del PSC pel referèndum tenia el suport de tota l’executiva, on, per exemple, Antonio Balmón, l’alcalde de Cornellà i un dels anomenats “capitans del Baix Llobregat”, ocupava la secretaria d’Acció Política. En les eleccions, el “nou” PSC de Navarro perd vuit diputats més respecte a la patacada electoral de José Montilla el 2010 amb la fi del govern tripartit.

El gener del 2013, els diputats Àngel Ros, Rocío Martínez-Sampere, Marina Geli, Joan Ignasi Elena i Núria Ventura s’oposen a votar contra la declaració sobiranista que al Parlament aproven CiU, ERC i ICV. Per contra, aquell mateix febrer, al Congrés el PSC vota per primer cop a la història de manera diferent del PSOE i tretze diputats avalen la proposta pel dret a decidir de CiU –només l’exministra Carme Chacón se’n desmarca, fet que ja palesa la divisió sobre l’afer en el si del partit–. El PSC i el PSOE es planten en la reforma federal de la Constitució amb la Declaració de Granada, que ja no recull el dret a decidir. La divisió interna acabarà en trencadissa i amb la marxa de Joan Ignasi Elena, que havia perdut les primàries contra Navarro, però també de dirigents de pes com els exconsellers Joaquim Nadal, Antoni Castells, Marina Geli i Montserrat Tura, en una lenta sagnia que també s’emporta bona part de les bases a la Catalunya interior.

El moment més crític

És el moment més crític i, amb l’ensulsiada en les eleccions europees del 2014 –el PSC cau a la tercera posició, darrere d’ERC i CiU–, Pere Navarro anuncia en roda de premsa que dimiteix i tothom al partit dona per fet que serà la jove alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, Núria Parlon, qui liderarà la nova etapa pel seu perfil proper als postulats de l’esquerra sorgida del 15-M. L’aposta per Parlon d’aquells que havien impulsat la renovació dirigent després del tripartit s’explica pel temor que Podem i els comuns d’Ada Colau erosionin per l’esquerra la base electoral del partit, que ja tenia moltes fugues dels sobiranistes, però, electoralment, també de les bases espanyolistes –Ciutadans ja tenia nou escons i explicava en part el retrocés electoral del 2012–. Però en el consell nacional en què Navarro formalitza la seva marxa Parlon sorprèn anunciant que no es presentarà a la primera secretaria. I, enmig del desconcert i el desànim, Iceta s’ofereix a fer el pas. “Iceta hi és en el moment oportú per dir el que la gent necessita sentir: «No patiu, que això ho aixeco»”, recorden fonts del partit sobre aquell 15 de juny.

L’endemà mateix, Iceta ho confirma públicament. Ben valorat per les bases com a viceprimer secretari i portaveu del PSC durant el tripartit, Iceta s’havia mostrat disposat a rellevar Montilla el 2011, però va demanar una candidatura unitària i va rebutjar enfrontar-se als candidats postulats aleshores a primàries: Pere Navarro, Joan Ignasi Elena i Àngel Ros. Però el partit s’havia proposat renovar tots els dirigents i Iceta tenia poc suport.

Iceta agafa les regnes

Tres anys després, reapareixia com la solució d’urgència i consens. Amb 8.156 vots, el 85%, Iceta era escollit primer secretari mentre Pedro Sánchez guanyava les primàries al PSOE. “Iceta va agafar l’organització quan estàvem en caiguda lliure i ha aconseguit remuntar-la”, assenyalen fonts que no amaguen que va ser vist com la taula de salvació: “Recorrem a un professional, fiable, bregat, que coneix el partit com ningú.”

En les eleccions del 2015, que guanya la coalició de CDC i ERC, Junts pel Sí, els socialistes perden quatre diputats més, tot i que mantenen la base de 500.000 vots. El 2016 Mariano Rajoy (PP) torna a guanyar les eleccions espanyoles, però, de nou, no té marge d’investidura si el PSOE no s’absté –Rajoy ja havia renunciat a la investidura el 2015 per aquest motiu i la pressió dels barons socialistes per permetre-ho creix fins al punt que acaba amb la dimissió de Pedro Sánchez en el comitè federal de l’1 d’octubre–. Simultàniament, Iceta ratifica el seu lideratge guanyant les primàries del partit a Núria Parlon, així com oposant-se a la investidura de Rajoy –el PSOE acabarà permetent-la amb el vot en contra dels diputats del PSC al Congrés–. És la demostració pública de la sintonia d’Iceta amb Pedro Sánchez.

Fugaç via canadenca

Entre les eleccions generals del 2015 i les del 2016, el partit substitueix Chacón de candidata per Meritxell Batet, una tria que genera divisió interna i que esclatarà davant d’uns resultats electorals encara pitjors –el PSC queda per sota en escons d’En Comú Podem, ERC i CDC–. La tensió esclata per la proposta inicial de ponència en el XIIIè congrés del partit. La proposta recupera el referèndum a través de la via canadenca en cas que Catalunya votés no a una reforma constitucional. La divisió es fa evident i, davant les crítiques immediates i alguna dimissió, el text cau i ja no arribarà al XIIIè congrés, que ratificarà Iceta.

Illa, mà dreta

En el congrés Iceta arriba a un pacte amb Parlon per a l’executiva, però ja situa Salvador Illa com la seva mà dreta a la secretaria d’organització del partit. El 2017, el PSC pacta amb el PSOE les noves relacions per superar la crisi de la investidura de Rajoy, Pedro Sánchez acaba guanyant les primàries –amb el suport molt majoritari de la militància del PSC– i Parlon s’integra a l’executiva federal dels socialistes espanyols. Els dos partits aproven la Declaració de Barcelona, una reafirmació del federalisme de Granada. Però arriben les jornades de setembre i octubre al Parlament. Iceta nega que els presidents d’Òmnium i l’ANC, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, hagin comès cap delicte de rebel·lió ni sedició. Després de l’1-O i davant la imminència de la declaració d’independència i la intervenció de l’autogovern amb l’article 155, Iceta i el PSC demanen evitar una cosa i l’altra. Els socialistes catalans acabaran acatant el pacte del PSOE amb el govern de Rajoy que permetrà la destitució del govern de Puigdemont, la dissolució del Parlament i les eleccions del 21-D. El suport socialista al 155 porta Parlon a dimitir de l’executiva del PSOE i desferma la crítica pública d’alguns alcaldes.

Tot i la victòria de Ciutadans com a conseqüència de la polarització, el PSC aconsegueix recuperar desenes de milers de vots i en clau interna el partit en surt reforçat i més satisfet que dels resultats del 2015. Fonts del partit que s’identifiquen com a partidàries d’un discurs més dur contra el govern independentista aquell 2017 asseguren que el to crític però “no frontista” d’Iceta va ser un encert que ha permès la recuperació del PSC. “Iceta sempre va dues passes al davant”, sostenen, i posen com a exemples les apostes contra corrent per Pedro Sánchez i pels indults dels presos polítics quan des del partit es veia contraproduent.

El darrer encert d’Iceta, conclouen, va ser la decisió de cedir a Illa la candidatura a la Generalitat. Ben valorat per la gestió de la pandèmia com a ministre de Sanitat, Iceta veu l’oportunitat que el PSC té de guanyar les eleccions i obtenir un millor resultat amb Salvador Illa i, al mateix temps, fer efectiu el relleu a la direcció del partit. El 14-F el PSC torna a guanyar unes eleccions a Catalunya i Illa fa el relleu al Parlament amb la marxa d’Iceta i Eva Granados a Madrid. El partit afronta el congrés d’aquest cap de setmana com un tret de sortida per reforçar la candidatura d’Illa i arribar al govern.