Era el primer cop que l’elecció de la presidència de la Unió Cristianodemòcrata alemanya (CDU) corresponia a les bases del partit. I la seva veu va ser contundent: un 62% dels militants van optar per Friedrich Merz, el representant dels corrents més dretans del partit, amic dels poders econòmics i l’home a qui Angela Merkel va apartar de les posicions de força al partit el 2002.

Els aspirants moderats i centristes, tant l’expert en política exterior Norbert Röttgen com l’exministre de la Cancelleria Helge Braun, van quedar arraconats, amb un 25,8% i un 12,1%, respectivament.

En la decisió sembla haver pesat força la derrota de l’últim líder centrista al capdavant de la CDU, Armin Laschet, el candidat que va ensorrar el bloc conservador en el seu mínim històric en unes eleccions nacionals, un 24,1% obtingut en les eleccions generals del setembre. Però també sembla haver influït el discurs de Merz, una mica més conciliador que fins ara. La seva retòrica és, a més, molt superior a la dels febles Röttgen i sobretot Braun, home de màxima confiança de Merkel però sense carisma, que va presentar-se com a aspirant a la presidència a última hora.

El vot de les bases –en una consulta entre els 405.000 militants i amb una participació del 66%– haurà de ser ratificat al congrés del partit del mes de gener. Es considera, però, una qüestió de simple tràmit. No només perquè el resultat ha estat prou clar, sinó també perquè la ratificació és una formalitat o solució de compromís, ja que els estatuts de la CDU no preveuen unes primàries per escollir la presidència.

Merz aspirava per tercer cop a la presidència. Havia estat derrotat el 2018 per l’aleshores secretària general de la CDU Annegret Kramp-Karrenbauer. Estava considerada la successora ideal per a Merkel, però va renunciar un any després per falta de capacitat de lideratge. Ho va tornar a intentar el 2019 davant Laschet, però va perdre de nou, enmig de fortes tensions amb l’ala dretana.

El futur president va imposar-se ara en el que sembla una revenja que ve de molt enrere. Quan Merkel va ingressar al partit, el 1990, Merz ja era un pes pesant dins la CDU, que intentava imposar la seva via més dretana. Merkel va pujar a la presidència el 2000, dos anys després de la derrota de Helmut Kohl i enmig de l’escàndol de finançament irregular al partit. El 2002 va desplaçar Friedrich Merz com a cap de l’oposició al Parlament.

El seu rival intern va deixar les estructures del partit per dedicar-se als poders econòmics. Però sembla que mai no va oblidar del tot les seves aspiracions. Un cop oberta la cursa successòria va veure l’oportunitat de tornar al partit per donar-li el segell conservador que Angela Merkel havia diluït en els seus divuit anys com a cap del partit i setze en el poder a Alemanya.