L’extenuant tragicomèdia sobre la baralla ideològica que es lliura entre Colòmbia i Veneçuela, i que empastifa tota la regió, ha tingut, aquests dies, el darrer episodi: l’assassinat en territori veneçolà de dos importants líders guerrillers dissidents del procés de pau de l’Havana, que van abandonar l’acord i van recuperar les armes. El cas s’afegeix a la mediàtica mort d’un altre dels líders insurgents, Jesús Santrich, abatut també a Veneçuela fa uns mesos.

Aquestes operacions tenen en comú que, a hores d’ara, ningú sap del cert qui n’ha estat el responsable: mentre que el govern de Nicolás Maduro manté un intrigant silenci, l’executiu d’Iván Duque parla d’enfrontaments entre diverses faccions guerrilleres pel control de cultius il·lícits, a l’altra banda de la frontera. No obstant això, els mitjans colombians assenyalen, cada dia més obertament, una acció militar de l’exèrcit nacional colombià, que hauria violat la sobirania del país veí penetrant un centenar de quilòmetres la frontera selvàtica per abatre els objectius, tal com ja va passar el 2008, quan les forces armades colombianes van matar Raúl Reyes, important comandant de les FARC-EP, en territori de l’Equador.

Mentre que la societat colombiana percep les dissidències guerrilleres com a delinqüència comuna, el govern de Duque explota al màxim el suposat vincle d’aquests grups amb el pèrfid govern bolivarià de Maduro. En el cas cada vegada més creïble que els mitjans colombians l’encertin, l’objectiu de Colòmbia amb aquestes operacions militars tan formidables com arriscades internacionalment seria doble: d’una banda, aniquilar els cinc líders més importants d’aquestes dissidències –de moment, ja es compten tres morts–; de l’altra, demostrar a tothom la denunciada connivència del govern veneçolà amb unes organitzacions que es dediquen al lucratiu cultiu de la coca.

Esbombar els draps bruts dels altres sempre ha estat molt profitós en política. Els fets recorden, en certa manera, l’obscur cas de les execucions el 1989 del general Ochoa i tres alts funcionaris cubans més, acusats per l’estat caribeny de mercadejar amb Pablo Escobar. Aquell fet sempre ha estat envoltat pels dubtes sobre si el sacrifici d’un heroi nacional, com ho era el general Arnaldo Ochoa, servia per ocultar la participació directa de Raúl Castro en aquelles operacions de narcotràfic.

Tanmateix, això de circumscriure la política de draps bruts als malèfics governs d’esquerra regionals suposa un biaix de la realitat. Pocs són avui els dubtes que es tenen sobre els mètodes de l’administració de Reagan, als Estats Units de mitjan anys vuitanta, i el finançament de la contra a Nicaragua. Si per a Enric de Borbó París bé valia una missa, per al pare polític del neoliberalisme posar fi a l’experiència sandinista bé valia crear un grup de mercenaris, finançat amb diners procedents del flux de la droga del càrtel de Medellín i de la venda d’armes a l’Iran de Khomeini, malgrat l’embargament decretat pels mateixos Estats Units. Hi ha, però, una diferència remarcable: mentre que els casos cubà i veneçolà pretenien eludir embargaments i bloquejos, tot accedint al flux monetari en dòlars, els Estats Units emprarien els mateixos mètodes bruts per continuar intervenint en la política interna de tercers països i mantenir la defensa dels seus interessos en aquests escenaris.

La setmana en què Colòmbia anuncia l’augment més alt en els últims anys del salari mínim –el que cobren més de dotze milions de persones–, la moneda continua perdent valor respecte al dòlar, fet del tot devastador per a una economia llatinoamericana. La batussa regional dels líders allunya, per exemple, una integració monetària que els experts veuen tan necessària com avui absent en el debat polític, malgrat ser una de les poques opcions per aturar l’ensorrament d’unes divises que empobreixen països i ciutadans. Perquè mentre que els líders practiquen la realpolitik, el ciutadà –qui hauria de ser objecte del pragmatisme polític– continua bregant sol per no ofegar-se.