Sí, fins a l’extrem que diria que l’URSS existeix. Existeix en la mentalitat d’una generació que hi ha passat més de la meitat de la seva vida. I en alguns sentits, Putin vol recuperar coses de l’URSS, perquè si no, creu que perdria una massa important de suports, com és la dels pensionistes. Els ha promès tornar-los la seguretat. Que malgrat que les pensions siguin molt baixes, el mes que ve tornaran a cobrar i pel mateix valor, que hi ha uns mínims garantits.

Amb l’annexió de Crimea: és més complicat que mai defensar els drets dels homosexuals o publicar determinades coses als mitjans perquè cada vegada hi ha més lleis que t’assenyalen com a enemic del poble. Passes a ser una organització indesitjable si ets una ONG que s’apunta a causes que al poder no li són còmodes, o si ets un mitjà de comunicació que explica fets que els mitjans propagandístics amaguen. Tots passen a ser agents estrangers. I parlo també d’involució en un altre sentit.

El país que va fer la revolució, el país on primer es va poder avortar legalment, el país que va inspirar altres revolucions és avui un país ultraconservador. Orgullosament conservador per part del poder. Rússia es converteix fins i tot en un model per als que vulguin ser tan conservadors com Putin.

Perquè alguns capítols que van donar glòria a l’URSS –com la victòria sobre el nazisme– van tenir lloc en l’època de Stalin. Quan se’n parla es fa de manera reverencial massa vegades. M’ha sorprès entrevistar algú que et diu: “Sí, va matar el meu avi, però s’havia de ser així de dur per poder guanyar Hitler. Si no hagués estat per aquesta victòria, tu i jo no estaríem parlant avui aquí.”

Ara com ara, té la situació en un punt ideal. No ha d’atacar, no ha d’envair encara; mantenir el conflicte al ralentí a l’est d’Ucraïna ja li va bé. Quan vol, eleva la tensió al màxim i té tothom pendent de si atacarà i demanant-li que no ho faci. Tot plegat és un bon exemple que, avui, el que et dona molt poder en l’esfera internacional és fer por. I davant de Putin hi ha la sensació que, si el portes al límit, actuarà, que no són paraules. I aquesta sensació, real o no, li dona un poder brutal.

Mentre estigui governada per Putin, veurem una Rússia orgullosament russa. S’ha acabat la il·lusió d’acostament a Occident. Putin veu que per mantenir el seu règim, Rússia ha d’estar completament aïllada. Això es combina amb el fenomen que el gran poder emergent, que és la Xina, no condicionarà els pactes comercials a l’obertura amb els drets humans. Per tant, té un escenari bastant ideal, en un moment en què les democràcies a Occident tenen molts debats interns. Hem tingut l’experiència de Trump, que li ha anat perfecte per aquest caos que li agrada veure en les democràcies més avançades. Diria que està en el moment més dolç dels vint anys de mandat, amb l’oposició més anihilada que mai.

Hi ha tota una generació de russos, més joves, que per segons quines coses no hi volen passar. El règim els haurà de concedir unes quotes de llibertat perquè si no, perdrà aquesta capa. Anirà collant allà on cregui que calgui per continuar en el poder, que és el seu objectiu, i s’anirà relaxant on no li trontolli la cadira. I preparant el relleu. La gran pregunta és: i després de Putin, què? Un successor elegit per ell mateix per mantenir més o menys el model de govern i la seguretat jurídica sobre la seva persona? O una mica més d’obertura i quedar com el gran estadista que ha governat Rússia durant tants anys i ara que es barallin entre ells? S’obre un capítol interessant.