Bioff, l’home fort de la màfia al Hollywood dels anys trenta, era tan poderós que en una ocasió “va ordenar a Mayer que baixés en persona i castigués un guàrdia de seguretat de l’estudi Metro-Goldwyn-Mayer” que no el deixava passar. L’anècdota la recull el periodista i escriptor Tim Adler al llibre Hollywood y la mafia (Robin Book, 2008) i il·lustra la força que va arribar a tenir dins la indústria del cinema el Sindicat Nacional del Crim Organitzat als Estats Units. A finals d’aquest mes se celebren 60 anys de la mort del seu principal impulsor, Luky Luciano (el 26 de gener), i un dia abans, el 25 de gener, farà 75 anys de la mort d’un altre membre destacat del sindicat del crim organitzat italoamericà, Al Capone.

Les seves vides paral·leles coincideixen en diversos punts: van néixer a finals del segle XIX, van compartir mestra en una escola de Brooklyn, van formar part des de molt joves de les bandes criminals dels carrers de Nova York, van ser caps de la màfia i van intentar fer diners a Hollywood amb les seves activitats il·legals.

Tim Adler, en un llibre valent que “desemmascara l’enorme hipocresia d’una de les indústries més corruptes de la nostra època”, segons va dir el crític de The Guardian, analitza en profunditat les complexes relacions entre Hollywood i la màfia des dels anys vint fins a principis del segle XXI. “La màfia es va sentir atreta per la indústria cinematogràfica –escriu Adler– en part perquè hi havia molts diners per guanyar i en part pel seu glamur. Els gàngsters eren famosos ja de si mateixos, i sovint sortien esmentats a les columnes de societat.” Més endavant cita un altre motiu: els homes forts dels grans estudis sovint eren immigrants d’origen humil, com els gàngsters, que havien fet fortuna sense gaires escrúpols. “Hollywood havia perdut qualsevol moral en els seus tractes amb els gàngsters”, escriu Tim Adler, en referència a un acord dels grans estudis amb el l’Organització (nom amb què els mafiosos es referien al Sindicat Nacional del Crim Organitzat), que controlava el sindicat de projeccionistes. Amb aquest acord, van evitar vagues i van rebaixar salaris, de manera que també hi van guanyar molts diners.

El cas és que tant Al Capone, líder de Chicago dels anys vint, com Lucky Luciano, conegut per haver dividit la ciutat de Nova York en cinc famílies criminals, van mantenir activitats il·legals a Hollywood i van inspirar diverses pel·lícules. Al Capone fins i tot tenia previst mudar-se a Los Angeles. No ho va arribar a fer, però hi va fer diverses visites i els seus successors van extorsionar els estudis a través de l’Organització, que va arribar a cobrar un milió i mig de dòlars anuals als estudis. Al Capone va inspirar títols tan populars com Scarface (1932) i Els intocables d’Eliot Ness (la sèrie del 1959-1963 i el film del 1987). Lucky Luciano també va participar dels beneficis de l’extorsió per part de l’Organització, va proveir Hollywood de drogues durant molts anys (sobretot cocaïna) i va controlar la prostitució de Los Angeles.

Tim Adler indica que la influència ha estat en les dues direccions. “Hollywood ha ensenyat els gàngsters com vestir-se i com comportar-se –escriu–. En persona, els gàngsters eren majoritàriament incultes, toscs i necis. [...] Però gàngsters de cinema com Humphrey Bogart o George Raft eren persones lacòniques i amb estil. Raft va ensenyar a parlar els mafiosos.”