Un dels dimo­nis que asset­gen les empre­ses fami­li­ars és el de la con­fusió, i una de les seves mani­fes­ta­ci­ons és la con­fusió de cai­xes. De caixa per­so­nal i empre­sa­rial, o de caixa de dife­rents nego­cis. En moments de crisi, com els actu­als per a mol­tes empre­ses i famílies, la temp­tació és més forta; i pot actuar en qual­se­vol sen­tit. És molt temp­ta­dor recórrer a la caixa de l’empresa per fer front a neces­si­tats fami­li­ars, o apor­tar diners del patri­moni per­so­nal per sal­var l’empresa. Sense voler ser exhaus­tiu, vull fer algu­nes refle­xi­ons res­pecte a la con­fusió de cai­xes.

Que hi hagi diners a caixa no vol dir que aquests esti­guin dis­po­ni­bles; cal recor­dar que s’ha de fer front a paga­ments i que el saldo real després de fer front a totes les obli­ga­ci­ons pot­ser és nega­tiu. Més d’un negoci té caixa gràcies al fet que el ter­mini de paga­ment a proveïdors és més llarg que els dies d’inven­tari i cobra­ment a cli­ents, i en bai­xar les ven­des aquest ano­me­nat “crèdit espon­tani” es redu­eix i aflo­ren ten­si­ons de tre­so­re­ria. Més d’un negoci s’ha tro­bat amb el fet que ha dis­po­sat de l’IVA recap­tat per fer front a paga­ments.

Els repar­ti­ments de bene­fi­cis han de fer-se després d’apro­var els comp­tes; i, si són a compte dels de l’exer­cici en curs, l’arti­cle 277 de la LSC esta­bleix els requi­sits, entre els quals hi ha que hi hagi liqui­di­tat sufi­ci­ent per a la dis­tri­bució. Els pro­pi­e­ta­ris han de saber que poden haver de res­pon­dre amb el seu patri­moni per­so­nal dels bene­fi­cis repar­tits dels dar­rers últims dos anys, sense neces­si­tat que hi hagi hagut mala fe. Els préstecs de l’empresa a pro­pi­e­ta­ris han de ser a con­di­ci­ons de mer­cat.

En el cas que una empresa uti­litzi diners d’un altre, podem estar davant del que es coneix com a fun­ci­o­na­ment de caixa única. Aquest fet pot supo­sar l’aixe­ca­ment del vel, és a dir, de la sepa­ració de res­pon­sa­bi­li­tats patri­mo­ni­als entre empre­ses, i la que vagi bé pot haver de fer front a les obli­ga­ci­ons de la que vagi mala­ment. Sem­pre que es dei­xen diners entre empre­ses s’ha de fer de la forma jurídica i comp­ta­ble opor­tuna; per exem­ple, pujant bene­fi­cis a la matriu, o amb docu­ment de préstec a con­di­ci­ons de mer­cat, que millor si està pro­to­col·lit­zat.

Apor­tar diners del patri­moni per­so­nal o donar garan­ties per­so­nals per sal­var el negoci està molt bé; sobre­tot si acaba bé. Però s’ha de pres­tar molta atenció a no posar diners bons sobre un negoci dolent. Convé afe­gir-hi raci­o­na­li­tat, amb asses­so­ra­ment inde­pen­dent; perquè els que estem impli­cats en el dia a dia podem estar cegats pels sen­ti­ments.

Cal tenir en compte que el dimoni de la con­fusió de cai­xes pot no afec­tar-nos a nosal­tres, sinó a les per­so­nes en les quals més con­fiem (“només et pot enga­nyar aquell en qui con­fies”). Que fins i tot poden caure en la temp­tació amb la bona intenció d’evi­tar-nos un dis­gust (“el camí a l’infern està empe­drat de bones inten­ci­ons”). “Quin mal pot haver-hi en el fet de pagar les nòmines de l’empresa 1 amb la caixa de l’empresa 2 del mateix pro­pi­e­tari, i així evi­tar una altra nit d’insomni a un cap o germà que no dorm pen­sant com recu­pe­rar ven­des...?”, poden pen­sar algu­nes per­so­nes.