Un efecte inevitable de l’escalada dels preus del mercat majorista de l’energia ha estat un sacseig en la correlació de forces de les empreses elèctriques comercialitzadores, amb companyies que no han pogut mantenir amb els seus clients el preu pactat, en no haver-se pogut assegurar un preu a futurs, un mercat exclusiu que demana tenir una certa capacitat per finançar per anticipat la compra de l’electricitat, en un entorn complicat en què el MWh que costava 40 euros fa un any ara en costa 200. Això ha abocat diverses empreses a un procés d’inhabilitació, en què hom perd la llicència i es veu obligat a cedir els clients a una altra empresa. Hi tenim noms com ara Aura Energía, Tesla Management, Viva Luz, Mi Eléctrica, Aran Energía, Enred Energía, Iberred Solutions i Secom.

Certament, l’alça desfermada dels preus majoristes té unes causes pregones, com són les fortes cotitzacions del gas, amb implicacions geopolítiques, i de la tona del CO2, peatge inevitable en el camí de la transició energètica. Tanmateix, els grans grups elèctrics tenien una estratègia ben preparada que han executat a temps, amb ofertes a pèrdua que han acabat d’ofegar comercialitzadores que no estaven en disposició de replicar-les. No debades, com revelava fa poc un informe de la CNMC, les grans elèctriques han perdut en els darrers tres anys 1,12 milions de clients, que s’havien estimat més les condicions que els oferien les comercialitzadores independents.

En la tempesta actual, a banda que algunes petites hagin hagut de cedir la seva cartera de clients als grans, també s’observen moviments d’adquisició entre mitjans. Fa pocs dies, Holaluz va adquirir Bulb Energy España, i així va sumar 23.000 clients més. Al novembre, així mateix, Factorenergia va adquirir una de les principals comercialitzadores de Castella i Lleó, Enercoluz, que així li va cedir els seus 7.000 clients. El seu CEO i fundador, Emili Rousaud, observa que en aquesta recomposició del mercat, és clar que en aquesta situació, “tot i que no l’han provocat, qui en surt més beneficiat són les grans companyies, grans generadors que alhora venen energia fotovoltaica i eòlica, cara, a uns 200 euros el MWh, quan el seu cost d’operació és de 4, i a més a més tenen signats contractes de gas a un preu raonable, posem que a 22 euros el MWh, i no pas a les cotitzacions actuals, que han depassat els 200 euros”.

Rousaud considera que “és un bon moment perquè les companyies mitjanes puguin esdevenir una alternativa forta a les grans elèctriques”, ja que, si no esdevenen un peix més gran, també poden acabar anorreades. El fet que les grans puguin fer grans ofertes durant els pròxims mesos “faria necessària”, dins d’aquesta interpretació, “una certa concentració al sector”. I quin abast tindrà aquesta concentració? Suposarà, com ha passat a la Gran Bretanya, que fins a una vintena de comercialitzadores, ben gestionades, estiguin al caire de la fallida per no poder traslladar els preus majoristes a la tarifa?

En un entorn de mercat tan irracional com el que estem vivint, el president de la Comissió d’Energia del Col·legi d’Enginyers, Josep Maria Montagut, a la pregunta “Qui aguantarà?” respon: “Les comercialitzadores que tinguin producció pròpia de plantes eòliques o fotovoltaiques, prou clients d’autoconsum o coixí financer.” En tot cas, el que més preocupa a Montagut és la paradoxa que “el mercat spot s’estigui convertint en marginal, amb un volum de contractació que com més va més davalla. La contractació es fa fora del mercat; si no, no s’entén que es pugui comprar a 300 MWh i vendre a 60”. Així doncs, anem cap a una realitat en què el mercat diari es reduirà, amb un preu voluntari per al petit consumidor (PVPC) “tocat de mort”. Montagut tampoc veu versemblant que el gas estigui a 15 euros el MWh als EUA i aquí a 150: “Això hauria de convergir; si no, no s’entén res.”