L’Econòmic pot inflar el pit informativament amb relació a la inflació, que és ara la pitjor amenaça econòmica. En aquesta mateixa columna, el 14 de març de l’any passat advertíem contra corrent i amb anticipació (Torna el fantasma de la inflació?) del que ens podia caure al damunt. Ja hi som.

Durant mesos, polítics i economistes han tret importància i probabilitats, primer, al risc que es materialitzés i, més tard, al fet que tingués un caràcter de certa permanència, més enllà d’un efecte lateral menor postpandèmia. Hi ha hagut un voluntari oblit cognitiu per una barreja dels anys passats sense inflació i per la resistència a acceptar que era una penitència lògica a tants disbarats tolerats en política econòmica confluint en la realitat de la pèrdua de valor del diner.

Estem ara immersos en una confrontació d’estimacions, sobre quina durada tindrà l’alça de preus a la majoria d’economies, un cop constatada una virulència que ningú pot amagar. Als Estats Units, el dígit de finals d’any ha arribat a un 7% no vist en 40 anys i, més preocupant, la inflació subjacent (sense aliments no elaborats i energia), al 5,5%. La reacció de la Reserva Federal ja s’ha iniciat amb anuncis de tres o quatre pujades de tipus aquest any i quatre més el proper que haurien de tenir efectes moderats i mantenir tipus reals encara negatius. El govern americà, per la seva part, ha actuat tractant de reduir els colls d’ampolla en el tràfic marítim, augmentant la producció de petroli i alliberant mercats poc competitius. El que no s’ha resolt és quines perspectives hi ha a mitjà termini de continuïtat inflacionista. Els salaris es mantenen encara aïllats a una pujada generalitzada i això és clau per mantenir l’ocupació i per tant el consum i més tard l’activitat econòmica davant episodis inflacionistes que, si es convertissin en pandèmics, serien poc reversibles i molt recessius.

A la zona euro s’ha arribat al 5% aquest final d’any però amb una inflació subjacent més moderada del 2,6%. A l’Estat espanyol, un alumne avançat en pujada de preus, el tancament del 2021 ha estat del 6,7% però només amb un 2,1% en la inflació subjacent. En tot cas, xifres preocupants, que estan recuperant la confrontació nord-sud dins la zona euro. L’actual representant d’Alemanya en el comitè executiu del BCE, Isabel Schnabel, ja s’ha manifestat per una política monetària més dura i abans, davant l’empitjorament recent de la inflació, bèstia negra dels alemanys en economia. Schnabel ha remarcat també amb insistència que els plans i prioritats per la sostenibilitat, per evitar el canvi climàtic i per la descarbonització, tindran en els propers anys efectes inflacionistes que seran molt negatius si els bancs centrals no actuen ja amb contundència reduint les compres d’actius i apujant els tipus. Mentrestant, els plans de la presidenta del BCE, Christine Lagarde, són més condescendents. Amb més o menys intensitat, el llarg camí cap a la sostenibilitat serà car i, per tant, generador d’inflació de llarg recorregut, fet que requerirà una política monetària tensionada de tipus elevats i menys liquiditat.