Començo l’article amb un record al recentment desaparegut president del Parlament Europeu, David Sassoli, que ens ha deixat inesperadament. Socialdemòcrata, de consens, de diàleg, amb idea i pràctica de la justícia social. Descansi en pau. Les virtuts de Sassoli, aquests dies molt cobejades per amics i coneguts, farien molta falta avui en dia en la geoestratègia mundial. D’un temps cap aquí, hi ha hagut un retraïment de la democràcia, que ha fet que estats aparentment democràtics vagin evolucionant cap a paràmetres autoritaris, això sí, sota la pàtina de la democràcia, com són les eleccions, aparentment lliures. Hi han ajudat els canvis profunds que venen motivats pels avenços tecnològics, també els interessos polítics i econòmics que han provocat desigualtats i, més recentment, els efectes de la crisi de la Covid-19. Per tot plegat, estem en un món més incert, més canviant, on prima la seguretat en detriment de la llibertat. I en aquest escenari, hi ha friccions entre estats i també dins els mateixos. A la UE fa un any hem tingut la consolidació d’un trencament, el Brexit, que mai hauríem imaginat, i també disfuncions jurídiques i de valors amb Hongria, Polònia i d’altres estats membres. També han patit molt altres parts d’Europa, com Ucraïna, entre l’espasa i la paret per la influència de la UE o de Rússia, o la crisi de Bielorússia, que després d’unes eleccions amb mancances democràtiques, segueix el règim autoritari, o el recent conflicte del Kazakhstan, apaivagat, no solucionat, amb una forta repressió amb el beneplàcit i suport de Rússia. I pel que fa a altres contrades, Turquia, l’Afganistan, el conflicte de Síria, o la gestió autoritària que fa la Xina amb la seva ciutadania i també amb el Tibet, Hong Kong o amb els uigurs. O el conflicte intern als EUA, on una part significativa de la població qüestiona la democràcia actual. Estem observant una pèrdua dels valors democràtics, a favor de l’autoritarisme. La millor solució és l’exercici de la diplomàcia i del diàleg, amb la finalitat de trobar posicions de consens, d’entendre l’altre, que evitin que els conflictes acabin en enfrontaments bèl·lics, que segur que són dolents per a tothom i per a les generacions futures. I això és el que estan fent Rússia i els EUA, amb la UE a l’expectativa, en el conflicte entre Rússia i Ucraïna, que sobrepassa l’espai d’un estat i es fica en l’expansió de l’OTAN o fins on ha d’arribar l’àrea d’influència de Rússia. La fórmula de la política basada en el diàleg és una bona eina, potser lenta, però enormement útil, perquè permet defensar els interessos amb la paraula, amb el consens, cercant punts en comú. De fet, es basa en el fet que les parts en conflicte puguin explicar els acords a la seva gent, d’una manera raonable i proporcional. Recordo que el poeta Gabriel Celaya deia que la poesia és una arma “carregada de futur”. Doncs, per a les relacions internacionals, per a la solució dels conflictes, el diàleg és una arma carregada de futur.