“A Europa hi ha una emergència feixista”, va dir el gener del 2020 el vicepresident de la Comissió Europea Frans Timmermans. Des d’aleshores, poc s’ha fet des de les institucions per combatre-la. No hi ha cap país europeu que s’hagi escapolit de l’onada reaccionària que, insidiosa, ha penetrat en totes les capes de la societat.

La diferència més evident, però, rau en com els governs i els partits, sobretot els de centredreta, es defineixen davant l’extrema dreta. És interessant observar els països que van ser el bressol del nazisme, el feixisme i el franquisme, respectivament. Alemanya és el país europeu que s’ha pres més seriosament el perill del retorn del feixisme. Ha treballat la memòria històrica molt millor que Itàlia o Espanya, i la dreta ha triat no barrejar-se amb l’extrema dreta. Fa un mes, la ministra d’Interior alemanya, Nancy Faeser, va recordar que l’extrema dreta és “l’amenaça principal per a la seguretat del país”. I la ciutadania així ho percep. Segons un estudi recent de la Fundació Friedrich Ebert, el 70% dels alemanys consideren que l’extrema dreta és “un gran perill” per a la democràcia.

A Espanya i a Itàlia, en canvi, on no s’ha passat prou comptes amb la pròpia història, la dreta ha pactat amb l’extrema dreta duent-la al govern. És impossible que els ciutadans percebin l’extrema dreta com una amenaça si la resta de partits i els mitjans la tracten com una força democràtica més. El cas d’Itàlia és clamorós. No només la dreta, amb Silvio Berlusconi com a principal artífex, ha blanquejat l’extrema dreta, sinó també el centreesquerra.

Segons tots els sondejos, si hi hagués eleccions, Giorgia Meloni, líder del partit Fratelli d’Italia (Fd’I), hereu del Partit Feixista, seria la nova primera ministra d’Itàlia. Enrico Letta, el líder del Partit Demòcrata (PD), va dir al mes d’octubre: “Fd’I té les seves arrels en el pitjor feixisme d’Itàlia. I aquí no hi ha lloc per a feixistes ni neofeixistes.” El context eren les eleccions a l’alcaldia de Roma, que se la disputava un candidat del PD i un de Fd’I. Al cap de pocs dies, però, amb l’alcaldia al sac demòcrata, va començar una sèrie de presentacions de llibres amb Meloni. S’avenen tant que els mitjans els han batejat com la parella de moda i ells mateixos en fan broma. Però el més greu és que Letta, juntament amb els altres expremiers Matteo Renzi i Giuseppe Conte i representants de l’elit mediàtica i empresarial (des del president de la patronal industrial al director del diari més venut, Il Corriere della Sera) van participar el mes passat a la festa anual del partit reaccionari, agermanat amb Vox, Jair Bolsonaro i Viktor Orban.

El que té en comú l’extrema dreta europea és que ha tret rèdit de la mala gestió de la crisi dels refugiats per part de les institucions comunitàries. L’extrema dreta que ha tingut més èxit els darrers anys és la que fa servir una retòrica anticasta, per exemple contra les “elits de Brussel·les”. França, amb Marine Le Pen, i Itàlia, amb Matteo Salvini, en són els dos grans exponents al continent. S’erigeixen com la veu dels perdedors del sistema, dels que se senten abandonats pels partits tradicionals. En realitat, però, formen part dels pilars del sistema, i per això se’ls dona camp per córrer: no van mai contra els poderosos. I amb tot, l’extrema dreta ha sabut, a més d’apropiar-se de les protestes contra les restriccions anticovid, penetrar en els ambients indicats per arribar als joves, com ara YouTube o Twitch, i aconseguir vendre la idea que ser “fatxa” és ser rebel contra allò “políticament correcte”. Una esquerra que quan ha tocat poder ha renunciat als seus programes, sovint més concentrada en les formes que en l’arrel dels problemes, els ho ha posat fàcil.

El desembre passat la plana major de l’extrema dreta europea es va reunir a Varsòvia convidada pel polonès Partit de la Llei i la Justícia. Entre ells, Santiago Abascal, Le Pen i Orban. Des d’allà, el líder de Vox va anunciar que aquest gener es tornarien a reunir a Madrid. L’objectiu és sincronitzar agendes i posar-se d’acord per formar un únic grup al Parlament Europeu. Seria un pas de gegant per visibilitzar la força dels reaccionaris a Europa.