L’arribada de Vox ve a partir d’un procés que fa la dreta espanyola uns vint anys enrere. El PP actuava com un partit catch-all que havia estat capaç de contenir des del centredreta fins a la dreta extrema. Hi havia extrema dreta fora del PP? Sí. Tenia èxit? Doncs relativament. Tenia èxit en l’àmbit municipal, sobretot en alguns territoris. Qui més èxit va tenir va ser Plataforma per Catalunya (PxC), el primer partit de l’estil de Vox i l’extrema dreta europea que triomfa. Després hi havia altres grupuscles com España 2000 i poc més que aconseguien tres o quatre regidors com a molt. Però amb el govern de Rodríguez Zapatero hi ha una fractura al PP. Veiem una dreta que agafa l’estil del Tea Party, comença a difondre la teoria fake new de l’atemptat de l’11-M i es comença a teixir una xarxa al voltant del PP, però no depenent del PP, per pressionar-lo des de fundacions com Hazte Oir. Tenen molts diners i fan campanyes del que avui es coneix com la batalla cultural. Influeixen en política des dels mitjans de comunicació contra les lleis de l’avortament, del matrimoni homosexual, de memòria històrica i contra l’Estatut de Catalunya. Quan Rajoy arriba al govern no deroga les lleis i aquesta xarxa de lobbies s’adona que hi ha molta gent descontenta entre les bases populars i comencen amb la campanya de la “derechita cobarde”. Abascal, Vidal-Quadras i un dels assessors clau d’Aznar, Rafael Bardají, gesten Vox el 2013. Però el descontentament de la crisi econòmica i el 15-M el monopolitza l’esquerra i no Vox com sí que fa l’extrema dreta europea. L’èxit de Vox el 2018 no prové només de la seva estratègia, que també. Els poders econòmics no se senten amenaçats pel neoliberalisme de Vox i els interessa tenir un contrapoder contra l’esquerra més enllà del PP. Ciutadans va ser un intent liberal i ara s’aposta per una alternativa més a la dreta. Influeix en Vox l’estil de Trump, retòric i vehement, molt seductor.

Òbviament serveix d’excusa per treure pit. L’extrema dreta espanyola és profundament anticatalanista i nacionalista espanyola. “Davant la «derecha cobarde» i el «PSOE cómplice» del nacionalisme català, nosaltres sí que anem a sac.” Però un factor importantíssim són els mitjans de comunicació. Sense aquests, l’èxit de Vox no hauria estat possible. El relat de l’“A por ellos”, del “cop d’estat” independentista, de la croada...

Aquí Vox és molt ambigu. S’oposa a qualsevol mesura del govern, també amb contradiccions, perquè juguen a la confusió. Però qui hi participa obertament són grups més radicals, neonazis i feixistes, que hi han vist precisament l’absència de Vox com a organització. La teoria de la conspiració és un caldo de cultiu perfecte que aprofita l’extrema dreta en altres països. La majoria dels antivacunes no ho són, però o no s’adonen que hi ha extrema dreta o no ho volen saber o no els fa res que hi sigui...