Jair Bolsonaro, José Antonio Kast, Keiko Fujimori, Javier Milei. El primer és president del Brasil, el segon gairebé ho ha estat de Xile, la tercera fa anys que ho intenta al Perú i el quart és diputat a l’Argentina. Tots quatre representen l’extrema dreta sud-americana, inspirada en Donald Trump, profundament provocativa i políticament incorrecta. “Avui la revolució és liberal”, es vanta l’argentí Milei, mentre promet posar fi a “la casta política” als seus seguidors, la majoria homes tot just acabats de sortir de l’escola secundària. El progressisme ha perdut la seva capacitat de protesta, i avui els “antisistema”, com els agrada anomenar-se, barregen consignes antiavortistes, misògines i homòfobes amb la defensa fèrria de l’economia de mercat, un estat mínim i la llibertat individual. L’extrema dreta ja recorre Sud-amèrica, tot i que de manera desigual.

Jair Bolsonaro va arribar a la presidència del Brasil l’1 de gener del 2019. Donald Trump estava en el seu apogeu i la dreta sud-americana s’entusiasmava amb el que semblava l’inici d’una onada imparable de la dreta a la regió. Però les misèries econòmiques i, sobretot, una pèssima gestió de la pandèmia –Bolsonaro és un negacionista que no s’ha vacunat i s’oposa a qualsevol mena de restricció sanitària– han llastat la seva popularitat i complicat les seves aspiracions per a un segon mandat.

Bolsonaro té avui un 65% de rebuig, quan falta només un any per a unes eleccions en les quals Lula da Silva és el favorit. La caiguda en els sondejos no han fet més que radicalitzar Bolsonaro i els seus seguidors. Refugiat a Telegram, on no s’apliquen els controls d’altres xarxes com a Whatsapp o Facebook, els bolsonaristes lideren ara una campanya que posa en dubte la fiabilitat del vot electrònic que regeix al Brasil. Davant la imminència d’una derrota, Bolsonaro agita el fantasma d’un frau, com Trump.

No sols el Brasil viu sota l’amenaça d’una dreta cada vegada més radical. El 19 de desembre, José Antonio Kast va estar a prop de convertir-se en president de Xile. Havia guanyat la primera volta del novembre contra l’esquerrà Gabriel Boric amb la promesa d’obrir una rasa per contenir la immigració i un discurs misogin i contrari a l’avortament. La seva defensa de la dictadura d’Augusto Pinochet no li va impedir escalar en les enquestes no només entre els votants tradicionals de la dreta, sinó també als barris populars que fins ara eren bastions inexpugnables de l’esquerra.

Un intent similar va fer al Perú Keiko Fujimori, filla de l’expresident Alberto Fujimori, pres per delictes de lesa humanitat. Fujimori va girar fins a l’extrema dreta per contrarestar l’ímpetu de Pedro Castillo, el mestre rural que es va quedar finalment amb la presidència per un grapat de vots. Fujimori va endarrerir durant setmanes la proclamació de Castillo amb l’argument d’un frau que no va provar. En tots els casos, predomina un discurs on l’enemic és “el comunisme”, i la promesa de canviar-ho tot de soca-rel. Predomina la incorrecció política, sense pudor, mentre l’esquerra perd la supremacia moral i deixa de ser, per a molts, l’alternativa del canvi.

L’historiador argentí Pablo Stefanoni ho descriu amb cruesa en un llibre titulat ¿La rebeldía se volvió de derechas?. Stefanoni parla del sorgiment de “dretes alternatives” a les tradicionals liberals, “que s’assumeixen sense complexos i fan una batalla cultural antiprogressista des de posicions contra la política convencional”. “Hi ha a l’Argentina un sector que vol fer una cosa de l’estil de Vox a Espanya i ve curiosament de la mà del fenomen dels llibertaris, una tradició inexistent fins ara al país”, explica. Al capdavant d’aquest moviment hi ha Milei, un economista que es va fer popular llançant insults a la televisió. Milei va arribar a la Cambra de Diputats a l’octubre, tot i que se sent més còmode al carrer. La seva última ocurrència va ser sortejar el seu salari com a legislador en un míting a Mar del Plata, el balneari més popular de l’Argentina, avui ple de gom a gom de turistes. Milei va demanar una inscripció prèvia per internet: s’hi van apuntar un milió de persones.