Des de fa molts anys, l’atenció primària ha estat l’espe­ci­a­li­tat més mal­trac­tada de la sani­tat cata­lana. Aquest greuge ja es produïa abans de la crisi finan­cera glo­bal del 2008, però d’ales­ho­res ençà s’ha evi­den­ciat encara més. Les reta­lla­des han afec­tat les cober­tu­res de les vacan­ces, les bai­xes i les jubi­la­ci­ons dels facul­ta­tius i les facul­ta­ti­ves del pri­mer nivell assis­ten­cial. La falta de subs­ti­tu­ci­ons ha obli­gat a doblar jor­na­des i a sobre­car­re­gar les agen­des ja satu­ra­des prèvia­ment, i això ha abo­cat el per­so­nal mèdic a la fatiga extrema, el des­en­cant, la frus­tració i la malal­tia. La pressió de les con­sul­tes, per la mala gestió de les direc­ci­ons, les gerències i els res­pon­sa­bles polítics, ha aca­bat reper­cu­tint en la qua­li­tat assis­ten­cial, amb menys diagnòstics oncològics precoços, pit­jor con­trol de pato­lo­gies cròniques, defi­ci­ent segui­ment dels tras­torns men­tals i escassa iden­ti­fi­cació de noves neces­si­tats assis­ten­ci­als.

Les rei­vin­di­ca­ci­ons legítimes i rao­na­des fetes pel col·lec­tiu sem­pre han estat en bene­fici dels nos­tres paci­ents. Volem dedi­car-los més temps per poder aten­dre’ls com cal i inten­tar reduir les llis­tes d’espera, però per asso­lir aquests objec­tius neces­si­tem més recur­sos i més pro­fes­si­o­nals.

Des de l’arri­bada de la pandèmia de la covid-19, la situ­ació ha empit­jo­rat de manera nota­ble. En les pri­me­res ona­des, es va des­ves­tir l’atenció primària per reforçar l’atenció hos­pi­talària i donar assistència als cen­tres resi­den­ci­als de gent gran o amb dependència. Això va per­me­tre poder aten­dre més casos greus als hos­pi­tals i donar millor cober­tura a les per­so­nes grans, però va fer min­var de mans els cen­tres d’atenció primària (CAP), que havien d’afron­tar la seva feina diària sense cap reforç.

Les dife­rents ona­des no han fet can­viar el cri­teri dels ges­tors de salut, sinó tot el con­trari. Els períodes de menys impacte pandèmic només han ser­vit per ins­tar els pro­fes­si­o­nals a tre­ba­llar més en allò que no s’havia pogut fer abans, sota el pre­text de la “res­pon­sa­bi­li­tat”, com si aquesta no formés part inhe­rent de la nos­tra pro­fessió. La tensió per tot ple­gat s’ha anat acu­mu­lant. La incer­tesa de la feina ben feta, la por a l’error i el can­sa­ment han anat calant en cada un dels pro­fes­si­o­nals de la salut, i amb més virulència en els met­ges i les met­ges­ses de l’atenció primària. Com va venir a dir el con­se­ller de Salut, Josep Maria Argi­mon, som els que som i no podem fer més amb els que som.

Aques­tes últi­mes set­ma­nes han estat catastròfiques. La xarxa s’ha col·lap­sat per com­plet, regis­trant rècords dia­ris de visi­tes rela­ci­o­na­des amb la covid-19. Sí, s’ha col·lap­sat, si no ho estava ja amb ante­ri­o­ri­tat, i no ha de fer por afir­mar-ho. Ja és hora de dir les coses pel seu nom. La xifra de malalts ate­sos s’ha mul­ti­pli­cat per dos, tres i qua­tre, sense més per­so­nal, fins i tot amb menys efec­tius per les bai­xes de pro­fes­si­o­nals con­ta­gi­ats pel coro­na­vi­rus, i amb una orga­nit­zació que ha dedi­cat encara més recur­sos a la pandèmia, com a gai­rebé única atenció als CAP, blo­que­jant agen­des i aug­men­tant els ser­veis d’atenció urgent.

La situ­ació del pri­mer nivell assis­ten­cial no s’ha expli­cat cor­rec­ta­ment i no crec que sigui per des­co­nei­xe­ment, sinó perquè queda mala­ment dir que el sis­tema està des­bor­dat. I ho està i ho con­ti­nuarà estant, si no s’hi abo­quen molts més recur­sos durant una llarga tem­po­rada. Després de dos anys de pandèmia, és impos­si­ble endreçar la demora en els con­trols, els diagnòstics i els segui­ments de malal­ties comu­nes amb el mateix per­so­nal i els matei­xos recur­sos.

L’atenció primària és a la uni­tat de cures inten­si­ves (UCI) i, si no s’hi posa remei, morirà. Cada cop som més els pro­fes­si­o­nals que emma­lal­tim per estrès, depressió o bur­nout i, si no s’hi posa remei, tin­drem un pro­blema greu afe­git. Sense una sani­tat pública forta i equi­ta­tiva per a tot­hom, i una porta d’entrada al sis­tema sani­tari eficaç, no tin­drem el país amb les garan­ties d’atenció sanitària que volem.