Han calgut vuit torns de votació i gairebé una setmana d’estratègies fallides i ridículs estratosfèrics perquè els polítics italians arribessin a la conclusió que no se’n sortien. No han aconseguit arribar a cap acord per escollir un nou president de la República, i per això han implorat a l’ancià Sergio Mattarella, a qui li acaba de caducar el mandat, que si us plau no se’n vagi. “Tenia altres plans, però si cal ser-hi, hi soc”, va dir, ahir, resignat el democratacristià sicilià, que ja havia iniciat el trasllat per abandonar el Palau del Quirinal, la seu del cap d’estat.

Mattarella té 80 anys, i el mandat en dura 7. Des de fora pot semblar estrany que s’elegeixin presidents d’aquesta edat, però a Itàlia ja hi estan acostumats. El predecessor de Mattarella, Giorgio Napolitano, va renovar el càrrec quan li faltava un mes per fer-ne 88. Era l’abril del 2013 i el motiu va ser el mateix que el d’ara. La impossibilitat dels partits d’arribar a cap entesa va fer que es demanés al veterà president que no deixés el càrrec. Era el primer cop que succeïa en la història d’Itàlia.

En la segona presa de possessió, Napolitano va renyar els partits i va dir que el fet d’haver de repetir era una anomalia que demostrava que els polítics no havien sabut fer la seva feina. Hi va haver certa autocrítica i la sensació general, més o menys dissimulada, fluctuava entre la vergonya i la impotència. Aquest cop, en canvi, els partits, que han tornat a fallar en el deure d’escollir nou president, han reaccionat amb força cofoisme. Com si haguessin fet un favor als italians renovant el càrrec al president que gaudeix de bons índexs de respectabilitat transversal.

La situació política a Itàlia, però, és diferent que el 2013, malgrat que molts actors són els mateixos. Ara, hi ha un govern d’unitat nacional liderat per Mario Draghi, que inclou totes les formacions excepte la postfeixista Germans d’Itàlia. I són tots aquest partits, de l’esquerra a l’extrema dreta de la Lliga de Matteo Salvini, que han decidit que era millor deixar les coses com estaven i no arriscar-se a la inestabilitat i a perdre posicions de poder i escons.

Només hi ha una formació que està en desacord amb la reelecció de Mattarella: Germans d’Itàlia, que s’ha convertit en l’única veu de discrepància i oposició. Una situació que beneficia notablement al partit d’extrema dreta ultraconservador. En efecte, si hi hagués eleccions ara mateix, la seva líder, Giorgia Meloni, tindria tots els números per esdevenir primera ministra.

La caiguda del govern i haver d’anar al vot és el que s’ha volgut evitar de totes totes. És l’escenari que es temia si Draghi, que era l’únic candidat real de consens, canviava la cadira de primer ministre per la de president de la República. No s’ha aconseguit trobar-li cap substitut que agradés tant al poder i que tranquil·litzés tant els mercats com ell. Tot just iniciar les votacions, el britànic The Economist va avisar en un editorial que seria un greu error que Draghi fes el canvi de cadira. Deia que seria “nociu per a Itàlia i per a Europa”. The Economist estarà content; els italians que tenien l’esperança que els polítics farien política, una mica més desencantats.