N’havia vist algunes pel·lícules abans, però crec que el primer cop que em vaig sentir fascinada davant del cinema de Manoel de Oliveira va ser durant la projecció de La vall Abraham (Vale Abraao) l’any 1993 a Canes: l’ovació al final del públic, dempeus, semblava que no s’acabaria mai. Aleshores, el director portuguès, amb 84 primaveres, ja era una llegenda que va anar creixent a mesura que, pràcticament a un ritme anual, va seguir fent pel·lícules fins que va morir (de manera inesperada per als que donàvem per fet que un pacte amb el diable l’havia convertit en immortal) amb 106 anys.

La vall Abraham em va fascinar per com fa present la bellesa de la vall del Douro, tan estimada per Oliveira, que va néixer (1908) i va viure a Porto, a prop dels paisatges filmats a la pel·lícula. Però també per la seva meditació (i variació) sobre el personatge d’Emma Bovary a partir d’una novel·la d’Agustina Bessa-Luís, inspiradora i còmplice d’Oliveira durant quatre dècades. L’escriptora, nascuda en una població (Vila Mea) del districte de Porto, va viure quasi tants anys (del 1922 al 2019) com el cineasta. Tenint un gran coneixement de la tradició literària, va donar amb mirada de dona una volta a la Bovary de Flaubert, que no estimava el seu personatge, encara que en digués “C’est moi”: una seva invenció. Ema Cardeano (Leonor Silveira) és capaç de sobreviure a la hipocresia social i a la mesquinesa dels homes: el marit imposat i els amants, com li passa a la Gertrud de Dreyer, no estan a la seva altura (ella vola alt i, com va dir Oliveira, aquest és un film sobre la implacabilitat de la llei de la gravetat) i està condemnada a una infelicitat assumida serenament. Aquesta Emma afirma: “No soc la Bovary.” No és una fantasiosa, víctima de les il·lusions i l’estupidesa segons Flaubert, sinó una dona lúcida.

He pensat en La vall Abraham en veure Francisca (1981), que, quaranta anys després de la seva realització, s’ha estrenat en còpia restaurada a l’Estat espanyol. Hi he pensat perquè també és una de les grans pel·lícules d’Oliveira, que, tot i que a vegades va embadalir-se amb el misteri i/o l’etern femení, assumeixen la visió de Bessa-Luís. De fet, ambientada a mitjans del segle XIX, és una altra adaptació d’una novel·la de l’escriptora, implacable amb l’amor romàntic. Francisca es refereix a un personatge amb el nom de Fanny (Brown), una jove amb ascendència anglesa de la qual suposadament s’enamoren dos homes: Camilo Castelo Branco (autor, entre moltes novel·les, d’Amor de perdiçao, màxim exponent del romanticisme portuguès) i un amic de l’escriptor, José Augusto, amant de la poesia de Byron, incapaç de ser feliç, tan sensible com egoista. Fanny s’enamora de José Augusto, que, mal vist per la família d’ella, la rapta. Però, enamorat de la idea de l’amor, no fa res per estimar-la realment: la deixa sola, l’abandona a cada moment, fins troba excusa (unes cartes en què ella es queixa) per deixar-la d’estimar. Ella, víctima com tantes dones de la idea de l’amor romàntic, es consumeix, però manté una dignitat.

La posada en escena és volgudament teatral i crea una distància sobre les grans paraules, sovint sentencioses i plenes de referències literàries, que diuen com si res els personatges, sobretot masculins. Fa present tots els elements romàntics, però amb una sornegueria que els destrueix sense que deixem de sentir una mena de fatalitat. Tot plegat causa estranyesa mentre s’hi desplega la bellesa, el misteri del cinema d’Oliveira: en filmar la naturalesa a la vall del Douro, en la composició i el cromatisme de les imatges, en l’ús dels miralls. No hi deu haver cap pel·lícula més fascinant, més rara, més intemporal que ara es pugui veure en una sala de cinema a Catalunya: que jo sàpiga, de moment només al Boliche i al Zumzeig, de Barcelona.