Des de fa temps, els catalans perdem progressivament nivells de benestar i els perdem en major mesura que la resta de ciutadans espanyols. Les raons últimes d’aquesta pèrdua de benestar tenen molt a veure amb alguns consensos bàsics de l’Estat espanyol. Jutgin vostès mateixos.

Les evidències de la pèrdua de benestar són moltes. Entre el 2000 i el 2019, tant el consum per capita com el PIB per capita, en termes reals (descomptant l’efecte dels preus), estaven estancats a Catalunya, mentre que a la resta de l’Estat presentaven un moderat creixement. Les taxes de risc de pobresa van augmentar en major mesura (4,4 punts vs. 1,2). I la renda disponible de les llars va disminuir, sempre en termes reals, entre el 2000 i el 2018 (darrer any disponible) en un 1,5% quan la mitjana espanyola hauria augmentat un 3,9%. I si ens volem referir a la UE, cal recordar com la darrera publicació del Regional Progress Index mostrava un retrocés de nou posicions respecte a l’anterior edició del 2016.

El dèficit fiscal hi té alguna cosa a veure. Que es dreni sistemàticament un 8% de la renda any rere any i que no torni en forma d’inversions, prestacions o salaris de funcionaris radicats a Catalunya, té un impacte claríssim sobre la capacitat de consum i, per tant, sobre el benestar. És capacitat de compra que se’n va i que no torna. Convé recordar-ho perquè hi ha molt d’interès a no parlar-ne. No mesurar, ni negociar les transferències fiscals entre territoris ja és un dels consensos bàsics. Però no és sobre aquesta qüestió que em volia estendre, encara que també hi tingui relació.

Hi ha altres raons potser no tan conegudes. L’evolució del poder adquisitiu dels salaris reals a Catalunya va ser la pitjor de l’Estat entre els anys 2000 i 2018. En el conjunt del període, es va perdre un 8,1% de capacitat adquisitiva, principalment pel creixement més gran dels preus comparat amb la resta de l’Estat i no tant pels salaris nominals, que van tenir un augment similar. Si els assalariats perden poder adquisitiu, difícilment augmentarà el benestar general.

Està estudiat per la ciència econòmica que hi ha una relació de llarg termini entre els preus i el nivell de productivitat, de manera que les regions més productives tendeixen a presentar nivells de preus superiors a les menys productives i a l’inrevés. De fet, és exactament el que ha estat passant. Entre el 1979 i l’actualitat, Catalunya i el País Basc han multiplicat els seus preus per 7,5 i 7,3, respectivament, mentre que Extremadura, Andalusia, Castella i Lleó i Cantàbria ho han fet per 6,3 o 6,4. Ara bé, això no ha influït en els seus creixements salarials, perquè els sindicats o el govern sempre prenen com a referents les variacions de l’IPC en el conjunt de l’Estat. Passa exactament el mateix amb les pujades de sous dels funcionaris o amb l’establiment del salari mínim.

Fa poc el president de la patronal espanyola feia una proposta d’establir salaris mínims diferenciats per territoris que va ser rebutjada sense contemplacions. Aquesta proposta, però, patronal tenia un sentit si es té en compte les importants i permanents diferències territorials en taxes d’ocupació o d’atur que van més enllà dels cicles econòmics. No és casual que les taxes d’ocupació (ocupats/població) de Catalunya i el País Basc, entre el 2002 i el 2018, hagin estat de mitjana 12 punts superiors a les d’Andalusia, Extremadura i Castella-la Manxa.

Dos factors (productivitat i salaris) són els que determinen en gran part la competitivitat d’un territori i, en conseqüència, el nivell d’ocupació. Ens podríem preguntar per què Portugal té taxes d’ocupació 10 punts més elevades que les regions frontereres espanyoles com Andalusia i Extremadura, tot i tenir una productivitat 12 punts més baixa. Potser aleshores advertiríem que els salaris portuguesos són un 26% més baixos. Una negociació més descentralitzada dels salaris i un salari mínim diferenciat per territoris permetria adequar els salaris als diferents nivells de productivitat de cada territori que, al seu torn, solen anar lligats als diferents nivells de preus, com s’ha dit abans. Això permetria que les taxes d’ocupació es poguessin equilibrar a llarg termini. Diversos estudis acadèmics que han analitzat altres experiències europees de negociació salarial així ho avalen.

És cert que es produirien diferències més grans de salaris entre regions, però també que estarien proporcionades al nivell de preus del territori i a la seva productivitat, fet que permetria que augmentessin les taxes d’ocupació a les regions menys productives. Seria un win-win: les regions menys productives guanyarien ocupació, les més productives veurien els seus salaris anivellats amb la seva productivitat i nivell de preus.

Tanmateix, a Espanya es prefereix que una part de la població de les regions menys productives estigui desocupada estructuralment (i sostinguda via subsidis) que ocupada i amb salaris en consonància amb el seu nivell de preus i productivitat. Mentrestant, les regions més productives van perdent benestar, exceptuant sempre aquelles que poden treure profit de la seva capitalitat absorbint recursos, inversions i mitjans de les altres o d’aquelles altres que s’han desvinculat del mecanisme de transferències fiscals (forals).

No creuen que tot això té alguna cosa a veure amb determinats consensos bàsics de l’Estat, com deia al principi?