El català tremola a l’oficina i al taulell
Les darreres enquestes evidencien que el català perd presència en l’àmbit econòmic. Hom demana rigor en l’aplicació de la llei i més compromís de l’empresari
-
Generalitzar la publicitat de béns i serveis en català ha estat un gran cavall de batalla. ALBERT SALAMÉ. -
El català tremola a l’oficina i al taulell. -
La plataforma de continguts audiovisuals Netflix ha estat assenyalada per no estar prou compromesa amb el català. JUANMA RAMOS. -
En el sector de l’alimentació és on s’han fet més progressos pel que fa a l’etiquetatge. JUDIT FERNÁNDEZ. -
El català tremola a l’oficina i al taulell.
La preocupació per l’estat de la llengua creix dia rere dia, se’n valora l’ús en diversos àmbits, i el món de l’empresa i les relacions comercials no en podia restar al marge. I el registre estadístic no és gaire encoratjador: segons la darrera enquesta d’usos lingüístics de l’Idescat, en l’àmbit de l’empresa, el català ha passat de ser, el 2003, la llengua habitual entre els companys de feina en un 40,5%, a un 30,4% el 2018, mentre que el castellà ha pujat del 35,3 al 39,2%.
Si anem al món del comerç, el fenomen de regressió també es percep: l’any 2003, el 47,3% de la població feia servir el català al petit comerç, registre que queia al 37,8% l’any 2018, mentre que el castellà durant aquest mateix període ha passat del 36,9% al 42,2%.
En paral·lel a la preocupació general que suscita que els jutges qüestionin la immersió lingüística a l’escola, que el català reculi a la universitat o que no tingui el pes que li correspondria a les plataformes digitals que subministren continguts audiovisuals, en el món de l’empresa també s’han encès els llums vermells d’alarma.
A finals de l’any passat, la Cambra de Comerç de Barcelona, alhora que proclamava el seu compromís d’impulsar l’ús del català entre el teixit productiu, exhortava les empreses a donar més presència al català, tant en les relacions entre proveïdors i clients com en les relacions internes.
Diu Mònica Roca, presidenta de la Cambra: “Aquest estat de les coses ens interpel·la directament; no debades, una de les nostres funcions, com fixa l’article 11 de la llei 14/2002 de les cambres, és fomentar la normalització lingüística en l’àmbit econòmic.”
A l’hora de cercar causes per a aquest defalliment del català en l’univers empresarial, Roca no dubta a considerar: “La pressió de l’Estat contra el català s’ha manifestat en diversos àmbits, també en l’econòmic. En el cas de l’etiquetatge en català, per exemple, hem pogut comprovar que si la Generalitat vol fer complir la norma, els jutges no li donen la raó.” Així mateix, fa esment de com els jutges van obligar l’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC), a requeriment de la patronal Foment, a tancar la campanya Consum estratègic, que orientava el consumidor a cercar empreses que complien certs requisits, com ara atendre en català.
Tot i reconèixer la dificultat que suposa per a la Generalitat desplegar polítiques de normalització en aquest context, Mònica Roca li demana que “posi tots els mitjans i que faci campanyes explícites, amb la creació de materials com programaris, models per a nòmines o de facturació”. De fet, conjuntament amb Òmnium Cultural, amb qui ha signat un conveni de col·laboració, la Cambra es proposa crear nous materials -programari i documentació- i promoure’ls dins d’un pla “de campanyes enfocades també per sectors d’activitat, per donar missatges diferenciats”.
A parer de Mònica Roca, també caldria canviar d’actituds en el paper que es dona al català com a eina de comunicació interna al si de l’empresa. Posa un exemple: “Ara hi ha una gran demanda d’informàtics, i molts venen de l’Estat espanyol o de l’Amèrica Llatina i, és clar, no parlen català. Se’ls ha de donar temps perquè puguin defensar-se en català, en lloc de fer el contrari, comunicar-s’hi en castellà per gentilesa.”
Roca creu ferventment que el català és una eina que a l’empresa només li pot procurar beneficis: “Cal sensibilitzar l’empresa en el sentit que si respecta els drets lingüístics dels catalanoparlants, que com a consumidors no són pas quatre gats, guanyarà en consideració.” Roca parteix del fet que “no hi ha hostilitat envers el català entre les empreses, en tot cas una certa deixadesa, com la d’empreses que quotidianament fan servir el català, però que al Registre Mercantil apareixen en castellà”.
Potser algú pot considerar que ara mateix, quan l’economia encara està paint els efectes depressius de la pandèmia, exercir la responsabilitat lingüística no és afer prioritari per a l’empresa. Roca rebat aquest prejudici: “Certament, la crisi no ajuda, ja que en determinats sectors moltes empreses es troben en un aclaparador ara obro, ara tanco, però cal entendre que tota crisi pot ser una oportunitat, i ja hem vist com alguna tecnològica està fent servir el català per diferenciar-se en la competició comercial.”
La patronal Pimec té una llarga trajectòria de tasca d’aggiornamento de les empreses pel que fa al català. Núria Fernández, cap de comunicació de Pimec i responsable dels projectes de foment del català, a la llum de les dades preocupants que ofereixen les enquestes, no creu que hi hagi una falta de sensibilitat entre els empresaris catalans respecte de la llengua pròpia: “Ja fa més de quinze anys que hi treballem, en el foment del català, i sempre hem detectat interès per donar més volada al català i hem observat que no són pas poques les empreses que han adoptat el català com a tret distintiu, vehicle de competitivitat.” Ens recorda que una iniciativa com Ben fet, que aplega un grup d’empreses que posen en valor el consum de productes de proximitat i de qualitat, i que situa el català com a tret diferencial, va sorgir de Pimec. Núria Fernández explica que ja acumulen uns quants anys complicats, en què s’han encavalcat períodes de davallada per a l’economia. “Primer va ser la crisi del 2008 i ara la que ha provocat la pandèmia, i si anem a les empreses a plantejar-los que reforcin la presència del català, et diuen que ja estan prou preocupats a tirar endavant l’empresa, prou problemes tenen a pagar els impostos, a suportar l’augment dels preus de l’energia, a pagar factures, etc. El català no és prioritari, i no pas perquè sigui vist com un cost en diners, sinó en temps.”
Pimec, a través del seu programa Comunica’t, que fa cinc anys que desplega conjuntament amb la Generalitat, s’acosta a les empreses que han de comunicar el que fan: “Per fer-ho de manera eficaç, els oferim un servei d’assessorament en què un dels punts fonamentals és potenciar l’ús del català. Aquest és el ganxo que tenim, i cal dir que el gruix de les empreses han acceptat plenament que en la seva estratègia de comunicació hi entra el suport al català.”
Pimec allotja al seu si petits empresaris procedents de la immigració i, tal com afirma Núria Fernández, no han detectat “cap mena de rebuig al català, ans al contrari, un clar interès a fer-lo servir”. Una percepció que s’alia amb el consens general dels sociolingüistes, que consideren que per a una llengua d’una comunitat de natalitat baixa, rebre immigració és bo, ja que garanteix que pugui augmentar el nombre de parlants. És el fenomen contrari, l’emigració, el que arrabassa parlants a la llengua, i un fenomen paradigmàtic en aquest sentit és el del gaèlic irlandès.
L’empresa ha de fer els comunicats en català, i quan ho fa fora del territori lingüístic, incloure la versió catalana. S’ha de comunicar amb els proveïdors en català i fer del català un requisit per contractar. Cercar el programari de gestió en català, perquè justament esdevingui la llengua per a la documentació, per fer contractes, factures, rebuts, pressupostos, el pla d’igualtat, el protocol contra l’assetjament sexual i d’altres. Tenir el català com a opció principal al web i per etiquetar productes. Aquestes són algunes de les recomanacions de la Guia de bones pràctiques de llengua catalana a l’empresa, elaborada per la patronal del Vallès, Cecot, que mostra així la seva preocupació per l’estat de la llengua. “La percepció que tenim sobre l’estat del català a l’empresa és clarament de reculada”, afirma amb contundència Pere Ejarque, assessor en responsabilitat social de Cecot. Ejarque observa que s’ha perdut pistonada en qüestions com posar a l’abast de tothom programari en català: “D’uns anys ençà, gairebé tot el programari en fiscalitat, comptabilitat o disseny que apareix és en castellà, malgrat algunes iniciatives voluntaristes.” En paral·lel, com ell mateix assenyala, “l’empenta inicial que hi va haver per generalitzar l’etiquetatge en català s’ha quedat en poca cosa, i tot i la tasca lloable d’un bon reguitzell d’empreses, la inèrcia ha fet que el castellà s’imposés.” Ejarque creu que no s’ha insistit prou, tant des de l’administració com des de les associacions empresarials, perquè “l’empresa catalitzi l’ús del català”. En reflexionar sobre l’afer del català amb els empresaris, el ventall s’obre “des del que diu que fa iniciatives per donar més protagonisme a la llengua fins al que considera que aquest és el món que ens ha tocat, on les eines de comunicació a l’empresa són el castellà i l’anglès”. Parlem dels empresaris, però és que el jove que vol iniciar la seva trajectòria professional, “es troba un ambient en què plataformes per accedir al mercat laboral, com ara Linkedin i Infojobs, estan en castellà. Perceben des d’un bon principi que aquesta és la llengua fonamental.” Amb tot, Pere Ejarque no creu que hagin de carregar els neulers en les empreses, sinó que “cal potenciar l’ús del català des de les maneres més amables”. Una primera solució seria “fer emergir que hi ha moltes eines, documents, per poder treballar en català”: “Es pot fer un gran recorregut només donant publicitat a tots els recursos que hi ha a disposició, amb el benentès que hi ha moltes empreses que no en tenen coneixement.” No obstant això,
La Fundació Vincle té com una de les seves missions principals vetllar per l’ús de la llengua en l’àmbit econòmic, i el seu coordinador, Jordi Manent, posa l’accent, entre altres qüestions, a fer valdre la llei: “El Codi de Consum del 2010, per por d’entrar en polèmiques amb les grans empreses, finalment ha esdevingut paper mullat.”
La llei va topar amb la sentència del Tribunal Constitucional (TC) del 2010 contra l’Estatut d’Autonomia, que feia caure tota referència al dret dels consumidors a ser atesos en català i a sengles recursos del Defensor del Poble i el Partit Popular contra articles del codi que feien referència a l’obligatorietat d’etiquetar en català. Els dos recursos, però, van ser desestimats pel TC.
Fonts de Plataforma per la Llengua ens remarquen com és d’important “normalitzar el català en espais on no hi era”, però que ara hi ha grans reptes que cal escometre, com ser vehicle lingüístic de primera al món digital, en què “al principi es va entrar molt bé, però ara hom pot constatar que no hi ha prou presència en xarxes com Linkedin i TikTok, que creen imaginaris”. Cal fer avinent que progressar en l’etiquetatge està molt bé, però que “a avui dia on l’impacte és veritablement efectiu és a YouTube i Instagram, en què si no hi ha posts en català, la tasca prèvia realitzada, de què serveix?” A Plataforma per la Llengua tenen clar que ens trobem en una època de “simplificació de les llengües”, en què costa encabir-hi el català, i això s’observa en coses com que hi ha catalanoparlants que fan servir assistents de veu en castellà. En el dia a dia de la seva activitat de redreçament, Plataforma per la Llengua ha pogut evidenciar que les empreses ja entenen que “per posar una llengua més a l’etiquetatge no passa res”, veuen més receptivitat i pesen més els pros i els contres. Tanmateix, “en alguns sectors encara hi ha certa por d’etiquetar en català, diuen que per la reacció que pugui tenir el mercat espanyol o perquè ocupen una veta de mercat molt determinada”. Alguns encara recorden els boicots als productes catalans de fa uns anys. Amb tot, des de Plataforma s’insisteix que en aquesta travessia per normalitzar el català en el món de l’empresa, el més important és fer respectar la llei, que per alguna cosa hi és. “Complir la llei és innegociable, aquí i arreu.” Aquesta actitud laxa respecte del que prescriu la normativa de consum pel que fa als drets lingüístics “no es dona pas, per exemple, en marcs normatius com ara el codi de circulació”. Des de Plataforma s’avisa la Generalitat que no pot perdre alguns trens importants, com la monetització del català en grans xarxes com Instagram o el fet que es pugui parlar amb màquines intel·ligents en català. Des de la Generalitat, la Secretaria de Política Lingüística té dipositades les esperances en programes com Ofercat, en què, com explica una font de la Secretaria, “permet conèixer de manera sistemàtica l’oferta lingüística dels establiments comercials de Catalunya i impulsar-hi accions eficaces”. Just abans de la pandèmia, es van portar a terme deu plans Ofercat per promoure l’ús del català en 4.525 establiments, i enguany, la propera onada es portarà a terme en deu districtes de Barcelona i a les ciutats de Tarragona, Lleida, Girona i Tortosa, amb la visita a 6.452 establiments. També ha anat guanyant pes el programa de sensibilització Emmarca’t, pensat perquè les grans marques augmentin l’ús del català en els productes i serveis que ofereixen. Enguany, Emmarca’t, que ha treballat amb 480 marques distribuïdes en trenta-vuit sectors, vol incidir en marques que tenen més a veure amb el lleure i els joves.
Des de Política Lingüística creuen que la millor política és la que equipara “arguments de màrqueting, és a dir, al voltant dels avantatges que té incloure el català en l’oferta, tot pensant en l’expectativa lingüística dels consumidors, com informació sobre les obligacions lingüístiques de les empreses en accions informatives institucionals”.
Darrerament, a través del Consorci per a la Normalització Lingüística (CNL), la Secretaria ha volgut guanyar en iniciativa, tot posant en pràctica una proposta com Comerços aprenents, en què els tècnics visiten als llocs de treball persones que tenen pocs coneixements del català i que alhora no tenen temps per fer un curs.
“En aquestes visites presencials es treballen les competències lingüístiques de cada treballador durant quinze minuts, i tot partint del seu coneixement del català, s’adapten els continguts a les necessitats comunicatives de cada situació. Així, el vocabulari, la fraseologia i les situacions comunicatives responen a les seves necessitats pràctiques.” Política Lingüística ha aconseguit involucrar en aquest projecte una cadena de supermercats com Condis, que inclou l’aprenentatge del català en la formació continuada que han de rebre els empleats.
Cal millorar de portes endins
Una cosa és com es presenta l’empresa catalana als seus clients i proveïdors, en què el català ha anat assolint una situació de certa normalitat, tot i que millorable, i l’altra és quin idioma és l’eina de treball en la gestió interna. Aquesta és la tesi que permet sostenir l’informe Vallcat, un estudi sobre l’ús de la llengua catalana a les empreses del Vallès Occidental, elaborat per la patronal Cecot sobre empreses de fins a cinquanta empleats.
Així, quant a la relació amb els clients, tant pel que fa a empreses que tenen clients només de Catalunya com per a les que en tenen més enllà, l’ús del català predomina clarament (71% i 80%, respectivament). Quant als proveïdors, també s’observa aquesta normalitat, amb un 84% per al primer segment d’empreses i un 69% per al segon. L’ús del català com a llengua de comunicació interna preferent entre el personal de la companyia es dona, bé sempre o gairebé sempre, en un 72% de les empreses consultades. Així mateix, les comunicacions d’àmbit intern que l’empresa fa per a tots els seus empleats són en català en un 74%. El català comença a fer figa com a eina de treball si anem a la gestió interna. En el cas de la documentació financera, es fa servir, sempre o gairebé sempre, en un 51% de les empreses consultades.
En el capítol d’etiquetatge, instruccions, manuals d’ús, garanties i embalatges dels productes, es dona, sempre o gairebé sempre, en un 43% de les empreses consultades.
Si anem a la comunicació externa, el català torna a emergir com una llengua ben implantada en el mercat, amb un 81% de les empreses consultades que inclou el català al seu web, tot i que només el 29% compten amb el domini .cat.
En el cas en què no s’ofereix al client la possibilitat de la tria lingüística, el 77,5% dels notaris ho fan en castellà, mentre que el 21,1%, en català. En canvi, si es pregunta la llengua en què es volen els documents, el català puja fins al 32,4%.
Més compromís d’uns que d’altres
Ni el fet de comptar amb 3,8 milions de subscriptors a Catalunya, dels gairebé 10 milions de llars catalanes que s’adhereixen a plataformes audiovisuals, fa que Netflix sigui conscient dels drets lingüístics dels catalanoparlants. Segons el Butlletí d’Informació sobre l’Audiovisual a Catalunya (BIAC), ofereix només 30 títols en català, el 0,5% dels 6.034 de la seva oferta. Plataforma per la Llengua ha denunciat que 326 títols del catàleg de Netflix tenen una versió doblada o subtitulada en català que la plataforma no ofereix, i que haurien costat a l’erari públic 7 milions d’euros. Semblantment, també és inexplicable que Disney+ ofereixi en català només 36 dels 144 llargmetratges dels seu catàleg (990 títols) que tenen una versió en català. Això sí, un subscriptor d’aquí té disponibles en islandès 91 títols i en noruec, 328. Per sort, a l’altra banda hi tenim Filmin, la plataforma catalana que des del 2017 ha vist com el seu FilminCAT creix dia a dia en oferta, amb milers de pel·lícules i sèries, i en acceptació per part del consumidor, que aprecia un catàleg amb un 25% d’obres en català.
