“La meva vida canvia per sempre el dia que vaig a buscar l’Octavi [el seu marit] a l’editorial Seix Barral i un company seu de la secció de publicitat em diu que necessiten una model per a un anunci d’una cervesa del nord. És la primera campanya de moltes que vindran.” Amb aquest estil directe, planer i sincer, Teresa Gimpera explica (Igualada, 1936) la seva vida a Teresa Gimpera. Així és la vida (Columna), un llibre amb format d’autobiografia, escrit pel periodista Toni Vall.

Aquesta manera directa d’explicar-se recorda el seu propi treball davant de les càmeres de fotografia o de cinema, amb un talent natural. Ho comenta la mateixa actriu i model en el llibre, repassant fotos de quan era petita: “N’hi ha alguna en què semblo ja talment una model. Per com camino, per com poso sense ser conscient que ho faig. Hi ha una naturalitat, una cosa innata que no sé explicar-me gaire bé.”

El cas és que, després d’exiliar-se a França amb la família al final de la Guerra Civil i de ser mare de tres fills amb poc més de 20 anys, aquell primer treball de model li va obrir no una, sinó moltes portes a diferents vides. Les resumeix Toni Vall al pròleg del llibre: “Una icona de la publicitat en un país sotmès a la grisor. Una actriu a qui tothom volia, a Espanya i Europa. Una musa de la modernitat, la bellesa i l’elegància. Una dona capaç de capgirar la seva vida diverses vegades per ser feliç...”

“Als 16 anys vaig dir que no em posaria mai talons i ja veieu tot el que va passar –comenta Teresa Gimpera en la presentació del llibre–. La casualitat és d’on he vingut, però per sort he sigut molt llesta, he sabut veure-les venir. Si ets guapa i estúpida... No m’he deixat mai enredar per fer coses que no m’agradaven”, diu, orgullosa.

Toni Vall subratlla que la Teresa “té un protagonisme absolut” en el llibre, i l’hi cedeix també en la presentació. “He intentat ajudar-la en tot el que tenia ganes d’explicar, i he intentat treure-li alguna cosa. És un llibre curt, precís, concís. No ens venia de gust fer unes memòries habituals, cronològiques.”

El llibre té 170 pàgines dividides en petits capítols, la majoria de dues o tres pàgines, com flaixos sobre temes i moments concrets de la seva vida. En total hi ha 67 capítols, dedicats tant a les vivències de la feina com personals. Dels primers, destaquen els que parlen dels seus inicis de model, els càstings amb Hitchcock o Vittorio de Sica, els fums de Brigitte Bardot (va ser germana seva a Las petroleras), els seus treballs amb Gonzalo Suárez i Vicente Aranda... En els personals, més abundants, no hi falta res: parla dels records de l’exili, les parelles, els seus tres fills, la mort d’un d’ells amb problemes de drogues i malalt de sida (“Hi ha gent que se’n desentén, però nosaltres vam estar sempre amb ell”, diu), l’amor, el seu cos, la sexualitat, l’amistat amb Rock Hudson, els anys de Bocaccio (va ser un símbol del local i de la Gauche Divine)...

En la presentació es mostra igual de sincera. “He fet 156 pel·lícules, i n’hi ha com El espíritu de la colmena, que estan bé, però moltes que no –reconeix–. No podia esperar només l’ocasió de fer pel·lícules bones, havia de treballar.” La seguretat amb què parla, als 85 anys, no li ve de lluny: “Deien que era una diva de la modernitat, però fins als 70 anys no vaig estar segura de mi mateixa”, assegura.