Triomf anunciat d’una trampa

Tot i que El buen patrón par­tia amb vint nomi­na­ci­ons, que anun­ci­a­ven que seria la tri­om­fa­dora de la 36a edició dels Goya, cele­brada al Palau de les Arts de València, durant un bon tram de la llarguíssima cerimònia va poder-se covar l’espe­rança d’una sor­presa que dei­xa­ria de banda una de les pel·lícules més tram­po­ses del cine espa­nyol dels últims anys: una denúncia apa­rent dels mètodes empre­sa­ri­als que crea una empa­tia amb el patró. Una il·lusió vana. El pro­ducte diri­git per León de Ara­noa, amb la pro­ducció del patró Rou­res (Medi­a­pro), anava per­dent en les cate­go­ries en què estava nomi­nat (a excepció de les del mun­tatge i la música) fins que van arri­bar els pre­mis impor­tants.

És així que, men­tre la cerimònia es feia inter­mi­na­ble amb les bro­me­tes habi­tu­als dels pre­sen­ta­dors i els agraïments impúdics de bona part dels pre­mi­ats, hi va haver ocasió de repar­tir una mica les engru­nes, algu­nes de prou con­sis­tents, com ara el premi al millor guió adap­tat (Jorge Guer­ri­ca­ec­he­varría i el també direc­tor Daniel Monzón, que va tenir el detall de fer una menció espe­cial a Agustí Villa­ronga, nomi­nat per El ven­tre del mar, el seu extra­or­di­nari tre­ball ins­pi­rat en Oce­ano Mare, d’Ales­san­dro Baricco) a Las leyes de la fron­tera, que, par­tint d’una novel·la de Javier Cer­cas ambi­en­tada en una Girona amb nava­je­ros de finals dels anys setanta i produïda pel gironí Edmon Roch, va arri­bar a endur-se qua­tre Goya més, entre els quals hi havia el de l’actor reve­lació (Chechu Sal­gado).

En el repar­ti­ment tam­poc no van sor­tir mal­pa­ra­des altres pel·lícules. Liber­tad es va endur, de manera tan meres­cuda com pre­vi­si­ble, el guardó a la direcció nove­lla, con­ce­dit a Clara Roquet, i, pot­ser de manera menys espe­rada, va ser dis­tin­gida com a millor actriu de repar­ti­ment Nora Navas, la vice­pre­si­denta de l’Acadèmia del Cinema Espa­nyol, que després va pre­sen­tar José Sacristán (Goya d’Honor inqüesti­o­na­ble) enfi­lant els títols de bona part dels films inter­pre­tats per l’actor. També poden sen­tir-se prou ben recom­pen­sa­des amb tres pre­mis les bones inten­ci­ons de Medi­terráneo, ins­pi­rada en la tasca d’Òscar Camps, fun­da­dor de l’ONG Open Arms. Tot i que podia aspi­rar a més, també hi va haver reco­nei­xe­ment, a través dels pre­mis d’inter­pre­tació, a Mai­xa­bel: actor de repar­ti­ment (Urko Olazábal), actriu reve­lació (María Cere­zu­ela) i, final­ment, Blanca Por­ti­llo, millor actriu, encar­nant Mai­xa­bel Lasa, que va accep­tar par­lar amb els etar­res pene­dits que van matar el seu marit, Juan Mari Jau­re­gui.

Qui no va tenir cap premi, però ni un de vuit pos­si­bles, és Pedro Almodóvar per Madres para­le­las, nomi­nada als Oscar a través de Penélope Cruz i Alberto Igle­sias, que ni tan sols ho ha sigut als Goya per aquest film, sinó per Mai­xa­bel. No sé si el cine­asta i l’actriu van poder-se sen­tir prou recom­pen­sats per les parau­les gene­ro­ses de Cate Blanc­hett en dir-los que for­men una pare­lla que li recorda la relació entre George Cukor i Kat­ha­rine Hep­burn o entre John Cas­sa­vet­tes i Gena Row­lands. O si Almodóvar també va con­for­mar-se pen­sant que la presència de Blanc­hett (Goya Inter­na­ci­o­nal, també inqüesti­o­na­ble, per la seva con­tri­bució al cinema) for­mava part de la cam­pa­nya de pro­moció prèvia a la ges­tació del seu nou film que, basat en el lli­bre Manual per a dones de fer fei­nes de Lucia Ber­lin, l’actriu aus­tra­li­ana pro­duirà i inter­pre­tarà. Però és dubtós que Almodóvar hagi ento­mat bé un nou menys­preu dels acadèmics del cinema espa­nyol. De fet, qual­se­vol film seu, fins el menys reei­xit, és millor que El buen patrón i, com a direc­tor, León de Ara­noa no li arriba ni a la sola de la sabata.

És així que arri­bem a la pel·lícula tri­om­fa­dora, amb la qual León de Ara­noa també va gua­nyar el premi al millor guió ori­gi­nal havent uti­lit­zat una sèrie de recur­sos pro­vi­nents de la comèdia més bar­ro­era: el tre­ba­lla­dor de con­fiança depri­mit per un atac de banyes, la becària arri­bista que, essent d’una família amiga de l’empre­sari, dona joc a diàlegs amb doble intenció que no són més que acu­dits sexu­als xarons. En reco­llir el premi, el patró Rou­res (a més de fer ús del “25 per cent” de català) va afir­mar que el cinema, com a cul­tura, és un antídot con­tra el tali­ba­nisme (just abans la direc­tora afga­nesa Sah­raa Karimi havia denun­ciat el règim talibà del seu país) i el mas­clisme. El buen patrón és d’un mas­clisme insul­tant a través dels seus arque­tips feme­nins; a més, men­tre ridi­cu­litza un tre­ba­lla­dor aco­mi­a­dat, el pre­miat Javier Bar­dem fa simpàtic un poca­ver­go­nya, de manera que, en lloc de riure con­tra ell, indu­eix a riure amb ell i fins desit­jar que, amb els seus estra­ta­ge­mes i les seves tram­pes, se’n surti dels pro­ble­mes. Un parany total.