Tot i que El buen patrón partia amb vint nominacions, que anunciaven que seria la triomfadora de la 36a edició dels Goya, celebrada al Palau de les Arts de València, durant un bon tram de la llarguíssima cerimònia va poder-se covar l’esperança d’una sorpresa que deixaria de banda una de les pel·lícules més tramposes del cine espanyol dels últims anys: una denúncia aparent dels mètodes empresarials que crea una empatia amb el patró. Una il·lusió vana. El producte dirigit per León de Aranoa, amb la producció del patró Roures (Mediapro), anava perdent en les categories en què estava nominat (a excepció de les del muntatge i la música) fins que van arribar els premis importants.

És així que, mentre la cerimònia es feia interminable amb les brometes habituals dels presentadors i els agraïments impúdics de bona part dels premiats, hi va haver ocasió de repartir una mica les engrunes, algunes de prou consistents, com ara el premi al millor guió adaptat (Jorge Guerricaechevarría i el també director Daniel Monzón, que va tenir el detall de fer una menció especial a Agustí Villaronga, nominat per El ventre del mar, el seu extraordinari treball inspirat en Oceano Mare, d’Alessandro Baricco) a Las leyes de la frontera, que, partint d’una novel·la de Javier Cercas ambientada en una Girona amb navajeros de finals dels anys setanta i produïda pel gironí Edmon Roch, va arribar a endur-se quatre Goya més, entre els quals hi havia el de l’actor revelació (Chechu Salgado).

En el repartiment tampoc no van sortir malparades altres pel·lícules. Libertad es va endur, de manera tan merescuda com previsible, el guardó a la direcció novella, concedit a Clara Roquet, i, potser de manera menys esperada, va ser distingida com a millor actriu de repartiment Nora Navas, la vicepresidenta de l’Acadèmia del Cinema Espanyol, que després va presentar José Sacristán (Goya d’Honor inqüestionable) enfilant els títols de bona part dels films interpretats per l’actor. També poden sentir-se prou ben recompensades amb tres premis les bones intencions de Mediterráneo, inspirada en la tasca d’Òscar Camps, fundador de l’ONG Open Arms. Tot i que podia aspirar a més, també hi va haver reconeixement, a través dels premis d’interpretació, a Maixabel: actor de repartiment (Urko Olazábal), actriu revelació (María Cerezuela) i, finalment, Blanca Portillo, millor actriu, encarnant Maixabel Lasa, que va acceptar parlar amb els etarres penedits que van matar el seu marit, Juan Mari Jauregui.

Qui no va tenir cap premi, però ni un de vuit possibles, és Pedro Almodóvar per Madres paralelas, nominada als Oscar a través de Penélope Cruz i Alberto Iglesias, que ni tan sols ho ha sigut als Goya per aquest film, sinó per Maixabel. No sé si el cineasta i l’actriu van poder-se sentir prou recompensats per les paraules generoses de Cate Blanchett en dir-los que formen una parella que li recorda la relació entre George Cukor i Katharine Hepburn o entre John Cassavettes i Gena Rowlands. O si Almodóvar també va conformar-se pensant que la presència de Blanchett (Goya Internacional, també inqüestionable, per la seva contribució al cinema) formava part de la campanya de promoció prèvia a la gestació del seu nou film que, basat en el llibre Manual per a dones de fer feines de Lucia Berlin, l’actriu australiana produirà i interpretarà. Però és dubtós que Almodóvar hagi entomat bé un nou menyspreu dels acadèmics del cinema espanyol. De fet, qualsevol film seu, fins el menys reeixit, és millor que El buen patrón i, com a director, León de Aranoa no li arriba ni a la sola de la sabata.

És així que arribem a la pel·lícula triomfadora, amb la qual León de Aranoa també va guanyar el premi al millor guió original havent utilitzat una sèrie de recursos provinents de la comèdia més barroera: el treballador de confiança deprimit per un atac de banyes, la becària arribista que, essent d’una família amiga de l’empresari, dona joc a diàlegs amb doble intenció que no són més que acudits sexuals xarons. En recollir el premi, el patró Roures (a més de fer ús del “25 per cent” de català) va afirmar que el cinema, com a cultura, és un antídot contra el talibanisme (just abans la directora afganesa Sahraa Karimi havia denunciat el règim talibà del seu país) i el masclisme. El buen patrón és d’un masclisme insultant a través dels seus arquetips femenins; a més, mentre ridiculitza un treballador acomiadat, el premiat Javier Bardem fa simpàtic un pocavergonya, de manera que, en lloc de riure contra ell, indueix a riure amb ell i fins desitjar que, amb els seus estratagemes i les seves trampes, se’n surti dels problemes. Un parany total.