Una de les notícies falses o veritats alternatives (el que sempre s’ha dit mentida) més arrelades i divulgades a Madrid és que Ciutadans va néixer a Catalunya com a reacció a l’independentisme. És una falsa convicció que no és desmentida ni tan sols per l’evidència empírica de les fotografies d’Albert Rivera al seu escó al Parlament des del 2006, deu anys abans del procés. L’efecte d’aquesta boira madrilenya és l’oblit de l’autèntic motiu fundacional del partit presentat en societat el 4 de març del 2006 al Teatre Tívoli de Barcelona i sorgit de la plataforma cívica Ciutadans de Catalunya: la inflamació de la convivència lingüística a l’escola catalana fixada en el model d’immersió i el combat als consensos transversals –com ara el nou Estatut– identificats com a “nacionalisme obligatori”. Setze anys després d’aquella aventura fundacional, Albert Rivera viu una caiguda en desgràcia pel sainet de l’adeu al bufet Martínez-Echevarría i per l’evidència que la inexorable extinció de Cs en cada elecció no deixa cap herència de centre, sinó que els seus votants acaben a Vox.

Ningú ha estat més cruel amb la desfeta de Rivera –amb el valor del coneixement de causa d’haver estat part de l’embrió de Ciutadans– que Arcadi Espada. Després de nou anys com a diputat al Parlament (2006-2015), Rivera va fer el salt a Madrid i, en només tres anys com a diputat al Congrés (del gener del 2016 al desembre del 2019), va fer tots els papers de l’auca. Va votar sí a la investidura de Pedro Sánchez el març del 2016 (tombada pel PP i Podem), va votar sí a la investidura de Mariano Rajoy el setembre del 2016, hauria pogut ser vicepresident quan el 28 d’abril del 2019 va conquistar 57 escons (amb 4.136.600 vots) i la suma amb el PSOE de Sánchez (123 escons) oferia una majoria absoluta... I va ensorrar Cs des dels 57 escons fins als 10 el novembre del 2019 en una desfeta que va ser l’homenatge involuntari a la UCD d’Adolfo Suárez. En un article a El Mundo (Malo para España y ya no digamos para Ciudadanos, 25 de juny del 2019), Arcadi Espada li va dedicar la més crua radiografia: “És difícil saber en quin moment exacte un home o una organització perden el contacte amb la realitat [...]. L’aspecte que ofereix el nucli dirigent de Cs és el clàssic d’aquesta malaltia de la visió. Un príncep cada vegada més abstret i solitari i al seu voltant quatre persones (Arrimadas, Hervías, Villegas i De Páramo) que comparteixen les seves decisions abans de ser anunciades.” Espada retreia a la cúpula la “fèrria vigilància davant qualsevol manifestació d’intel·lectualisme” i recordava a Rivera que ho deu tot a la lletra A del seu nom, Albert, el motiu pel qual va ser elegit líder: “Com el mateix Rivera (en el seu cas gràcies a l’ordre alfabètic) van passar del no-res al poder, sense passar per la política.”

El cel que Cs va poder assaltar el 2019 ara només és aprofundiment en l’abisme. El procés d’extinció avança inexorablement en cada nit electoral i l’última desfeta és la de diumenge a Castella i Lleó, on el fet de tenir Francisco Igea com a vicepresident no va evitar caure de 12 procuradors a només un (Igea, per Valladolid). Com va passar a l’Assemblea de Madrid, on Cs és extraparlamentari, la desfeta taronja és la gasolina del creixement de Vox, que a Castella i Lleó passa d’un a 13 procuradors en un joc de vasos comunicants. “Que cada vegada que Ciutadans desapareix Vox pugi és perquè durant anys et van enganyar amb allò que aquest partit i el seu líder eren moderació, eren renovació i eren modernitat”, etzibava el portaveu d’ERC al Congrés, Gabriel Rufián, en la nit electoral castellanolleonesa com a dard en diferit a Cs.

El més sorprenent d’observar l’ascens i caiguda de Rivera en el seu trienni al Congrés és que era un líder que destacava per les anàlisis lúcides en privat. Rivera no va ser mai un líder fugisser dels que abandonen l’escenari envoltat d’una guàrdia pretoriana –com era el cas de Pablo Iglesias, per exemple–, sinó que sempre que acabava una roda de premsa tenia la deferència de dedicar temps als periodistes per compartir la visió del moment polític off the record. Les seves anàlisis en privat eren més madures que les públiques, però el pas del temps ha provat que no va saber aplicar-se les anàlisis lúcides a ell mateix, i que el frenesí de cremar etapes li va fer creure que podia ser president abans que vicepresident.

L’etapa final del descrèdit de qui va corrompre el consens lingüístic i va voler conquistar el Madrid oficial és la prosa enverinada dels comunicats del bufet d’advocats Martínez-Echevarría. “No arribarem a un acord amb Albert Rivera, encara que consistís a pagar-li 1.000 euros”, alerta el despatx. “No estem acostumats en la nostra professió a discursos buits [...] ni a formalitats d’enaltiment personal que són inexistents entre companys de professió” és una frase del bufet que ja és part de l’antologia de la crueltat laboral i de la lluita de classes. “Com que ell anava dient que havia segut fins i tot amb Déu, al bufet devien pensar que era bona idea fitxar-lo com a comercial”, opina l’exvicepresidenta del Congrés Celia Villalobos. Després del meteòric acens i de la rutilant caiguda, però, per Rivera la maledicció del currículum sembla un càstig diví.