Quan dilluns a les sis de la tarda va vèncer l’hora de poder retirar la pregunta parlamentària al president en la sessió de control al govern, Pablo Casado es va convertir en un antiheroi a pesar seu. Entre els diputats del Congrés –fins i tot entre independentistes catalans– s’havien fet mil i una apostes sobre si Casado aniria o no a una sessió que per a ell era un escorxador. L’encara president del PP, però, va homenatjar l’amor propi i va acudir al Congrés a regalar un ensenyament humà universal: la cèlebre màxima segons la qual en l’escala de la maldat política hi ha amics, enemics i companys de partit permet encara un esglaó superior de crueltat no vist fins ara: els companys de grup parlamentari del PP.

Tres minuts abans de les nou del matí i amb tots els diputats populars ja asseguts als seus escons en actitud nerviosa, Casado feia la seva entrada a l’hemicicle. El silenci indiferent que el va rebre va ser subratllat pels dos tímids aplaudiments de dos diputats que aviat van veure que les lleialtats han canviat i van aturar ràpidament l’aplaudiment per no complicar el seu futur laboral amb sentimentalismes del passat. “Pregunta del diputat don Pablo Casado Blanco”, li va donar pas la presidenta del Congrés, Meritxell Batet, amb l’aroma melancòlica que tenen les últimes vegades. “Entenc la política des de la defensa dels més nobles principis i valors, des del respecte als adversaris i l’entrega als companys”, va sentenciar Casado tot oblidant la literalitat de la pregunta i fixant la mirada en Sánchez però apuntant a destinataris més propers. Després que Cuca Gamarra i la resta no sabessin on mirar en sentir parlar “d’entrega als companys”, el grup dels apunyaladors va aplaudir Casado amb la fúria de qui es renta la sang del crim i expia la seva culpa a cop de picada de mans. L’oda a la falsedat humana va esdevenir pornografia quan els apunyaladors de la vigília i ahir ovacionadors de circumstàncies es van posar dempeus i van elevar els decibels de l’ovació del comiat, amb Cuca Gamarra –portaveu i promotora de la rebel·lió al grup– havent de ser instada per Casado –amb un subtil cop a l’esquena– a seure quan la vergonya aliena ja era una sobredosi. De tots, només Cayetana Álvarez de Toledo va gosar no dissimular i aplaudir amb desdeny per no incórrer en el delicte del fals entusiasme dels seus.

En aquest Madrid que el PP ha convertit en un serial gore es dubtava de quina seria l’actitud del president Pedro Sánchez, com si ell no hagués tastat l’amargor dels punyals propis i com si en la guerra més cruenta no hi regnés la màxima que diu: a enemic que fuig, pont de plata. “Des de la diferència i la discrepància, li desitjo el millor en l’àmbit personal [...]. Els anuncio que el govern d’Espanya no avançarà les eleccions generals ni dissoldrà de manera anticipada les Corts. No ho farem”, va dir Sánchez tot honorant doblement l’adeu de Casado: amb l’elegància i amb un titular. A Casado li restaven 37 segons al marcador del temps per recrear-se, però els va deixar congelats i ja no va intervenir sinó que es va alçar i va abandonar l’hemicicle acomiadant-se de Sánchez amb elegància des de la distància. Ell, que havia rescatat de les novel·les de cavalleries l’adjectiu felón, tastava la cruel ironia de ser obligat a fer recompte de traïdors en l’hora greu: només Pablo Montesinos –el més fidel en els idus de febrer–, Antonio González Terol i Ana Beltrán es van alçar per seguir els passos de Casado. Montesinos no va poder contenir les llàgrimes en passar davant la tribuna de premsa. “Vull deixar constància en nom del grup parlamentari del PP del gran respecte i agraïment al president del PP, don Pablo Casado Blanco”, va gosar dir Gamarra en el torn de pregunta en nom d’un grup en què diputats que no eren ningú abans de Casado ara abjuren d’ell com si ell fos un accident a les seves biografies. Si bé Casado és ja un Saturn devorat per les seves dues criatures –Isabel Díaz Ayuso i Cayetana Álvarez de Toledo–, el seu pas per la política deixa una lliçó memorable sobre l’obscenitat de les males companyies que Alberto Núñez Feijóo no podrà al·legar desconèixer si canvia el balneari de Galícia pel gore madrileny.