Començo pel final. És tard, són les onze de la nit [la nit de divendres per al lector] estic molt cansat, estic esgotat. He mig dormit encara no tres hores de les 36 que fa que estic despert. Tinc una criatura de set mesos al seient del darrere, amb la seva mare. Quasi no goso fer la fotografia que hem demanen per il·lustrar aquesta crònica. No vull despertar-lo, ni tampoc a la seva mare. Una de les dones que portem cap a les comarques gironines em diu plorant que, com més ens allunyem del seu país, més pànic i més inseguretat sent. M’arriba a afirmar que estava més segura al soterrani de casa seva sota les bombes. Tot és molt dur. Realment faig un esforç per escriure aquestes ratlles.

Torno al principi de la jornada, a mig camí cap a Polònia. De matinada [la de dijous a divendres per al lector], el GPS ens guia cap a Txèquia. A les tres, hem parat per dormir una mica, però els set graus negatius ens han despertat aviat i cap a dos quarts de sis hem reprès el trajecte. Escoltem tota l’estona les notícies i quedem glaçats quan ens assabentem que els russos han atacat la central nuclear de Zaporíjia. Diuen que respectaran les instal·lacions, però com ens podem fiar de Putin, que a través de la televisió russa va dient que els ucraïnesos els provoquen i que ells només es defensen?

Ens estem acostant al nostre destí, a la ciutat polonesa de Katowice, on hem de recollir les deu persones que hem de portar cap a Llagostera. Nosaltres ens avancem perquè hem d’anar fins a Cracòvia a lliurar dues motxilles amb material de subsistència a una dona que les portarà al meu oncle. Ell és un dels que ronden fent guàrdia. Estem nerviosos.

Tot continua canviant a una velocitat de vertigen. El telèfon no para i nosaltres no parem de fer gestions. La dona del fill de l’amic del meu pare que havíem de recollir juntament amb la filla i una amiga ens diuen que finalment es queden i que només volen venir l’àvia i un germà que té una malaltia mental. La dona, però, m’ha dit plorant que ja m’ho confirmarà. Segons el que em digui, buscarem tres persones més i és un altre problema que ens ve a sobre.

Ahir [dijous per al lector] a última hora, vaig rebre la trucada d’un conductor que duia set refugiats i no tenien allotjament. Estaven a França i vaig haver de fer un munt de trucades entre els voluntaris de Llagostera i la resta dels que m’han ajudat per veure si podien acollir-los. A última hora, vaig trobar-los una llar. Ara venen, ara no volen... Així tota l’estona. És un embolic increïble.

Som a Cracòvia i em poso nerviós perquè em diuen que les persones que hem de recollir ja són totes a l’estació de tren de Katowice, on havíem quedat. Hi arribo a les sis de la tarda i amb molt retard, perquè havia rebut la trucada d’una dona que em demanava un seient perquè qui l’havia de recollir no ho havia fet i la vaig a buscar. A Katowice, però, hi són totes, menys una noia que em diu que surt de Varsòvia en taxi. Ha escapat dels bombardejos de Khàrkiv i no té passaport però el seu pare l’espera a Girona.

Iniciem el retorn quan falten vint minuts per a les vuit. Continua la preocupació per l’arribada a les comarques gironines. La meva dona està fent gestions per allotjar els que no hi tenen familiars o amics. Sembla que serà possible en un alberg de Palafrugell. Ho sento molt, necessito descansar.