No pas pel fet que la desgràcia fos esperada les sensacions seran menys doloroses. El cos de Pau Riba, que pensava que podria continuar eternament, ha dit prou. Enrere queda una intensa aventura vital, esdevinguda, per l’obra d’un alquimista, art. Des dels anys seixanta, en paral·lel a la seva feina de cantautor, lletrista i rocker, va desenvolupar una interessant obra literària al cor de la llengua. Incansable perpetrador de neologismes, el nostre heroi va voler jugar amb el llenguatge fins a subvertir-lo mentre l’asfixiava amb tot el seu poder. El sentit de l’humor sortia victoriós en aquestes escomeses.

Des del primer volum de lletres i cançons, amb pròleg de Raimon, amb qui va mantenir una llarga afinitat, tot i semblar, en aparença, divergents, l’obra literària de Pau Riba és d’una immensitat que mai no eludeix la profunditat. El podem etiquetar com a poeta o músic, però va ser sobretot un investigador en l’arrel mateixa del verb, un instigador que no es conformava amb un valor semàntic o etimològic sinó que avançava directe, també per intuïció. I mai no en tenia prou. En podria explicar mil anècdotes: quan em va desxifrar els ressorts del borratxo que protagonitzava l’extraordinari disc Licors, o la nit en què va anunciar a la Figuerola, dins el Festival Figa Rock i amb el seu fill Llull Riba March encara nen, l’ascensió per l’escala de Jacob d’un poema que se li escapava des de la punta dels dits. El sentit de l’humor sempre va ser la primera línia dels treballs poètics. Per exemple, per celebrar la recuperació del seu concert amb els malaguanyats Peruchos, va tancar el disc dins una llauna. Els havien acusat de donar la llauna, i Riba va acceptar el brindis amb aquesta acció. En tinc dos exemplars, un d’obert, desllaunat, l’altre, tancat i barrat.

Van ser divertides també les col·laboracions que va fer durant anys als diaris, en especial en el dominical de l’Avui als anys noranta. Aquí, Riba era una espremedor de paraules a la recerca del neologisme, del significat ocult o simplement de la broma, l’adagi, l’epigrama, l’epitafi o el joc. Tot tenia més d’un significat i dins la polisèmia se sentia còmode. Com ho havia estat amb les lletres, compilades per Proa al volum Lletrarada, un autèntic xut a la imaginació i, alhora, un exercici d’exhortació a la llibertat absoluta. L’anarquia, practicada pel Pau fins a les últimes conseqüències, trobaven en el català una mina plena de material. Si els seus avis, Carles Riba i Clementina Arderiu, havia contribuït a fixar l’alta literatura en català, el Pau es va encarregar de tornar-la al carrer, si calia, al barri Xino i la follia.

Entre novel·les, poemaris, assajos, lletres i teatre, dels seus èxits recents no podem oblidar el volum biogràfic Sa meu mare, extraordinària recreació de la seva mare en una intensa carta d’amor, i també Història de l’univers, un llibre de preguntes que va gestar mentre intentava improvisar-ne la resposta. De nou, elocució, saviesa i intuïció ballaven una sardana, psicodèlica, cal dir.

Em vaig quedar amb les ganes de tenir-hi una última conversa. La seva companya i factòtum, Memi March, ens va anul·lar un parell de cites. Feia les teràpies contra el càncer en un institut a la plaça Mons, a l’altra banda del viaducte de Vallcarca, on havien viscut els seus avis i tota la família, i vam aprofitar per quedar allà mateix. El coronavirus, primer, i, després, un ingrés hospitalari ho van impedir. El buscaré en una sessió d’espiritisme invocant les nadales del Jisàs de Netzerit amb què reien tant: “Si no tenim més tresor, oferim-li el nostre cor / que és la finesa de la nostra pobresa.”

En el documental sobre el festival de Canet, Àngel Casas li preguntava si creia que havia ajudat la cultura catalana. Mentre reia, un Pau ben pelut li contestava: “Sí, a destruir-la.” Finalment, el Pau s’ha desdit de la broma i ha elevat la nostra cultura a l’univers.