He dormit poc. A les set del matí [d’ahir, diumenge] ja estava despert. He dormit al sofà de casa meva, a Llagostera; una de les dones que vaig portar i el seu fill ho han fet a l’habitació de matrimoni. Els he acompanyat fins a Barcelona, perquè poguessin agafar un tren fins a Múrcia, on els esperen. No ha estat possible trobar un trajecte directe, però sí un bitllet fins a Alacant, des d’on arribaran al seu destí final. La dona i el fill quasi no mengen. Ella sovint tremola, només mira el mòbil i té els ulls plorosos. Ens diu que sent que s’ha equivocat deixant un altre fill i el marit a Ucraïna. Però el seu marit la va obligar a marxar, per tenir cura del fill, que té una minusvalidesa. Li va dir que és la manera que ell estigui tranquil i no tingui les mans lligades a l’hora de defensar el país. Ella, però, plora i diu que allà feia coses, cosia unes xarxes de camuflatge juntament amb altres dones, tot i la por de quan sonaven les sirenes anteriors als bombardejos. Sent que ha traït els qui l’envoltaven. Tots els casos són colpidors. Hi ha el de l’altra dona que vam portar i que uns companys han traslladat a València, on es trobava el seu marit quan va esclatar la guerra. Li va dir que sortís de Dnipropetrovsk, una ciutat molt a prop de Rússia, assegurant-li que ho tenia tot lligat per fer-la arribar on és ell. Havia d’anar amb autocar fins a una ciutat propera a la frontera polonesa, on la traslladarien a Varsòvia i, ja des de territori fora de la guerra, la durien a València. Es va trobar a la capital polonesa però sense ningú i sense diners. Quan vam dir que la portaríem nosaltres i que no havia de pagar res, va plorar i plorar.

Acabem de carregar un camió amb ajuda humanitària i ja estic gestionant amb uns companys la constitució d’una ONG i treballarem per dur cap aquí dones amb fills menors de 14 anys que no tinguin recursos. A més, ho farem amb autocars o a través de Ryanair, que té dos vols setmanals a uns preus molt assequibles. I, a més, continuarem buscant-los allotjament i manutenció. Volem que tinguin clar que no les deixarem soles. Tanco l’última crònica del viatge. La meva feina s’acabarà quan pugui ajudar a tornar les persones refugiades al seu país, quan acabi la guerra.