La tragèdia d’Ucraïna ha fet que la Unió Europea madurés de cop com a actor polític. Ha mostrat unitat i fermesa en el ràpid desplegament de sancions a l’invasor rus i, en una primícia històrica, enviarà ajuda militar. La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, diu a Kíiv que mereix formar part del club i que els volem a dins com a membres de la UE. Les democràcies som més fortes que les tiranies. Europa troba solucions a cada crisi, i en fer-ho, es desenvolupa i creix. Finalment, amb anys de retard, atorga al criminal de guerra Vladímir Putin la prioritat que mereix.

Putin té la desvergonya de bombardejar ciutats i massacrar civils en nom de la lluita contra el nazisme, per “desnazificar” (sic) un estat que resulta que està dirigit per autoritats elegides democràticament i que no han emprès cap acció contra Rússia. És profundament ofensiu per a la memòria de totes les víctimes de l’Holocaust, i sobretot del milió i mig de jueus ucraïnesos i de la resta dels vuit milions que van perdre la vida en aquest país combatent el Tercer Reich.

Quan el Kremlin envaí Geòrgia el 2008, i instal·là règims titelles a part del seu territori (Abkhàzia i Ossètia del Sud), no va passar res. Putin llançà el 2014 una guerra híbrida contra Ucraïna, amb “homes verds”, militars sense insígnia que tothom sabia que eren russos. Ocupà part del Donbass i s’annexionà Crimea. Les sancions imposades aleshores, i les contrasancions comercials en revenja, han contribuït a empobrir la població a Rússia però no han evitat que la despesa armamentística hi seguís disparada. Segons l’Institut Internacional de la Pau d’Estocolm, entre 2010 i 2019 va augmentar un 30% en termes reals; mentre que a la UE queia la proporció del pressupost dedicat a defensa.

El nou paradigma europeu es desplega molt ràpid. Ara sí que s’asfixiarà l’economia russa, cosa que tallarà l’aixeta a l’exèrcit. Tot el continent tem Putin. Alemanya apuja en sec el pressupost de defensa en 100.000 milions d’euros i es fa enrere en la seva negativa anterior de subministrar armes a Ucraïna. Les neutrals Suècia, Finlàndia i Suïssa resulta que no ho són tant davant l’amenaça del Kremlin contra l’ordre de seguretat europeu i mundial.

A Brussel·les, la crisi ha posat en evidència la fragilitat de la posició de Josep Borrell, alt representant per a Afers Exteriors i Política de Seguretat. S’ha embalat diverses vegades amb anuncis grandiloqüents de sancions o enviament d’avions de guerra –sense tenir el vistiplau dels estats membres–. Fins i tot va amollar el que semblava que era un insult al president Puigdemont, en comparar-lo amb l’aclamat president ucraïnès Zelensky. Acumula nous estirabots que tornen a situar-lo sota la dignitat del càrrec de màxim diplomàtic europeu.

Sense voler, i sortint-li el tret per la culata, Borrell posa el focus sobre les connexions entre Ucraïna i Catalunya, Moscou i Madrid. Salvant totes les distàncies, que són moltíssimes, les coincidències són preocupants. Putin sosté:

• El diàleg només serà possible si Ucraïna accepta totes les condicions russes.

• El ucraïnesos són nazis. Nacionalistes. Supremacistes. Volen fer desaparèixer la llengua russa d’Ucraïna.

• Ucraïna no és una nació. Forma part de la nació russa.

• Als ucraïnesos els han rentat el cervell. El govern ucraïnès no és legítim.

Els mitjans de comunicació russos tenen prohibit fer servir els mots guerra i invasió. A Catalunya va estar prohibit als mitjans públics dir presos polítics i exili. A un advocat del pres polític rus Aleksei Navalni, enemic número 1 de Putin, li impediren accedir a la presó on està detingut perquè defensava “un extremista”. Altres advocats hi van poder entrar, però van haver de lliurar els seus mòbils i tauletes. Les humiliacions a Navalni són constants. Als catalans tot això ens sona massa.

La seguretat a Europa és indestriable. Si no en té l’Est, no en tindrà ningú. Ucraïna pagà el 2014 i paga ara un preu altíssim per la seva orientació vers els valors europeus de llibertat, democràcia i dret d’autodeterminació. Mereix tot l’ajut que la UE li pugui donar. El mateix passa amb els valors europeus, que són indivisibles. Brussel·les no pot enaltir-los a Ucraïna i ignorar-los a dins de casa mateix, a Catalunya. No li funcionarà.