Més SWIFT i menys bales
La invasió d’Ucraïna provoca una gran reacció internacional en forma de sancions a Rússia, una potència militar però no econòmica, que, tanmateix, té la clau energètica d’Europa
Amb més de disset milions de quilòmetres quadrats de superfície repartits en dos continents (Europa i Àsia), la Federació Russa és el país més gran del món. I també un dels més poderosos, militarment parlant, pel seu arsenal nuclear, que va heretar de l’URSS, com també ho va fer del dret de veto al consell de seguretat de l’ONU. Però, ni aquesta potència geogràfica ni l’important llegat històric tenen un reflex homologable en l’economia, que és el terreny de joc, a més del militar, en què s’està dirimint la invasió d’Ucraïna, que ha provocat unes sancions de la comunitat internacional sense precedents.
La Rússia actual no és una potència econòmica com ho havia estat en el passat o com ho són ara els Estats Units i la Xina, amb les quals rivalitza en qüestions geoestratègiques. De fet, està molt lluny de ser-ho. Cal pensar que el producte interior brut (PIB) de Rússia és força similar al d’Espanya, d’1,3 bilions d’euros el 2020, però la població és tres vegades superior, 147 milions de persones, de manera que el PIB per capita és de 8.846 euros, quan a l’Estat espanyol és de 23.693 euros (27.812 euros a Catalunya).
En part, la imatge equivocada que podem tenir de Rússia com a potència econòmica pot estar motivada per la gran projecció internacional que tenen les grans fortunes russes, que compren mansions, iots i equips de futbol, sobretot a l’Europa occidental. Però allò que aquest fet realment posa de manifest és la gran disparitat en la distribució de la riquesa que hi ha a la Federació Russa. El darrer Informe sobre la desigualtat global, que elabora el World Inequality Global, de Thomas Piketty, Emmanuel Saez i Gabriel Zucman, assenyala que el 10% més ric de la població acumula el 74,1% del total de la riquesa; en concret, l’1% més ric té gairebé el 50%; mentre que el 50% més pobre només viu amb el 3,1% de la riquesa.
Aquest esquema oligàrquic de repartiment de les rendes té el seu origen en el procés de privatització de l’estat que va dur a terme el govern rus en temps de Borís Ieltsin, després de la descomposició de la Unió Soviètica, i que va beneficiar uns pocs oportunistes. Després, Vladímir Putin el va consolidar i va utilitzar aquesta classe social privilegiada per enfortir el seu poder polític. Mentrestant, la gran majoria dels russos malviuen amb pocs recursos.
El somni de Putin és retornar a Rússia l’esplendor de l’URSS, i a aquest anhel respon la invasió d’Ucraïna, però el cert és que econòmicament ranqueja perquè és molt vulnerable.
El sistema de corrupteles imperant, el clientelisme i la ineficiència de l’administració fan que Rússia sempre ocupi llocs baixos en rànquings internacionals, com ara l’índex de percepció de la corrupció, de Transparència Internacional (on està en el lloc 136 de 180 països), o el de llibertat econòmica, de The Wall Street Journal (en la posició 92 de 178).
La feblesa també es posa de relleu quan s’analitza l’estructura econòmica. Rússia és força dependent del comerç exterior: compra productes acabats d’alt valor afegit com ara tecnologia, medicaments, vehicles, avions i maquinària i, en canvi, ven productes poc o gens elaborats, bàsicament, petroli, gas, carbó i derivats -que són el 60% de les seves exportacions-, metalls com ara ferro, coure, níquel, alumini i metalls preciosos i blat.
Ara bé són productes, sobretot els energètics, que Europa necessita. Els Països Baixos, Alemanya, Itàlia i el Regne Unit estan entre els principals socis comercials de Rússia. També ho són la Xina, Turquia i Corea del Sud. No cal dir que deixar de comprar petroli i gas rus seria una manera eficaç d’estrangular l’economia russa. Això és el que han proposat els Estats Units (poc exposat) a la Unió Europea. El Regne Unit ha secundat la iniciativa. La UE ha promès fer-ho de manera limitada i dilatada en el temps, fet que palesa la dependència energètica de Rússia. I es dona la paradoxa que alguns països, com ara Alemanya, estan enviant material militar a Ucraïna per combatre l’invasor, però continuen comprant gas rus, amb el qual Putin paga els seu exèrcit. Es calcula que un terç del pressupost del govern rus prové del sector energètic.
Precisament, allà on Rússia sí que és campiona mundial és en la despesa militar, en què ocupa el quart lloc del rànquing mundial després dels EUA, la Xina i l’Índia. Hi destina més de 55.000 milions d’euros l’any, el que representa el 4,26% del seu PIB. No obstant això, la seva balança comercial és positiva i el deute públic, força saludable, del 16% del PIB, segons algunes fonts; cal recordar que el de l’Estat espanyol és del 120%. Aquesta és una de les fortaleses que té a l’hora de fer front a les sancions.
Un míssil anomenat SWIFT.
Segurament, la mesura més contundent ha estat l’exclusió de set bancs russos del sistema internacional de pagaments, SWIFT. A la pràctica, això significa que les entitats no poden enviar diners ni a dins ni a fora del país, la qual cosa toca de ple la capacitat de Rússia d’operar amb la resta del món i, com s’ha vist, el sector exterior és clau per a l’economia russa. Però Europa necessita seguir pagant la factura energètica, per això ha exclòs dues entitats: Sberbank i Gazprombank, el banc més gran de Rússia i el tercer, respectivament.
També es limita l’accés a crèdits internacionals i es congelen les reserves que el Banc Central de la Federació Russa té en moneda estrangera, uns 640.000 milions d’euros, es calcula. Les divises haurien de servir al Banc Central per estabilitzar el ruble en un moment en què està sent atacat. Sense poder sortir a socorre-la, la moneda russa cau i es deprecia, ho va fer un 30% en els primers moments, i un 12% addicional poc després. Això encareix les importacions de Rússia, castiga el consum dels estalviadors, pot provocar desproveïment de determinats productes i contribueix a desestabilitzar l’economia. El Banc Central ha actuat elevant els tipus d’interès per fer més atractiu el ruble. També ha prohibit als seus ciutadans comprar divisa estrangera, imposant un corralito, almenys els pròxims mesos.
Apuntant CAP a l’Oligarca.
Reacció empresarial.
Ja sigui perquè no poden seguir donant el seu servei o vendre el seu producte enmig d’un bloqueig financer i comercial, ja sigui per temes d’imatge internacional, moltes empreses han aturat l’activitat en un mercat que, en alguns casos, representa un percentatge elevat de les vendes.
El càstig a Putin, en realitat s’infringeix a la població russa, que perd capacitat de compra, que es queda sense feina perquè algunes empreses abaixen la persiana, que veu molt limitada la seva capacitat financera, que ha de fer cua per treure diners dels bancs... De moment, les protestes dels russos contra la guerra estan sent apagades per la policia i per noves lleis aprovades per l’executiu que fustiguen la dissidència. La pregunta és si això acabarà petant i per on. Serà l’oligarquia la que obligui Putin a fer marxa enrere, o seran els ciutadans? O ni els uns ni els altres?
El que sí que sembla clar és que Putin no comptava amb una reacció internacional de l’amplitud i la intensitat que s’ha produït. Països tradicionalment neutrals com ara Suïssa o Suècia, s’han sumat a part de les sancions.
Càstig d’anada i tornada.
I en tot aquest escenari, la Xina ha optat per fer un paper secundari. La guerra de Putin l’ha deixat en una incòmoda equidistància. És difícil predir l’ evolució de tot plegat.