En poc més de quinze dies, la recuperació econòmica de la crisi provocada per la pandèmia es pot haver desbaratat. El món que va patir globalment l’obligada aturada econòmica pel confinament estava recuperant el temps perdut, amb velocitat de creuer en l’activitat econòmica i una creació d’ocupació a bon ritme. La recuperació estava ben orientada, força equivalent en la majoria de països, però un esdeveniment polític, inesperat fa només unes setmanes, l’ha descarrilat violentament sense que se’n pugui preveure l’abast ni l’horitzó de quan es pot acabar.

Ara és fàcil dir-ho, però probablement no el podem considerar un cigne negre inesperat, sinó d’altíssima probabilitat d’ocurrència, analitzant els precedents d’un autòcrata que ja havia demostrat reiteradament la seva total falta d’escrúpols davant la ceguera col·lectiva que els occidentals ens entossudíem a mantenir durant anys.

Malgrat això, i tot i el curt període que ha passat des que el president rus va donar l’ordre d’atacar Ucraïna, les reaccions a l’agressió han superat el que es podia esperar. Ha sorprès els mateixos ucraïnesos, els russos i l’opinió pública internacional, i ho ha fet tant la mateixa heroica reacció d’un país immensament inferior militarment –però segur que no en voluntat de defensar-se–, com el comportament de l’ajuda als ja milions de refugiats, o la rapidesa en la implementació de sancions públiques i privades a Rússia i a l’entorn personal i empresarial del sàtrapa de Sant Petersburg.

Aquestes sancions, bàsicament restriccions al moviment de capitals i d’inversions, tancament de l’operativa de moltes empreses russes a occident i occidentals a Rússia i la generació de dificultats i impediments per executar les contrapartides en pagaments internacionals i entre divises, són importants però podrien tenir efectes limitats no letals per al règim rus. Rússia té una relativament baixa exposició exterior en comerç internacional, finançament amb capital exterior i, a més, està poc endeutada i amb una política fiscal fins ara disciplinada. Les vitals exportacions de gas i petroli es mantindran perquè els principals clients, els països europeus, avui dia no poden prescindir-ne. A més, passaran a pagar aquestes fonts d’energia més cares per l’extraordinari augment de preus que la mateixa guerra i les sancions estan generant. Per tant, seguirem subvencionant Putin si la conclusió de tot plegat no és la desaparició, almenys política, del dictador. Això només es pot produir si els russos se’n atipen, si bé fins ara, en un tràgic cercle viciós, el règim ja s’encarrega de silenciar l’oposició amb arrestos, repressió i, quan li cal, assassinats d’oponents i periodistes.

No hi ha una sortida fàcil al conflicte, i encara menys, mínimament acceptable, que pugui frenar la tragèdia humana i que faci que les conseqüències econòmiques siguin limitades. Si, fins i tot, es produís un alto al foc relativament proper en el temps i en les condicions menys dolentes per a ambdues parts, no evitaríem el fet d’haver entrat en una situació totalment diferent i molt més perillosa que la que hem viscut geopolíticament els darrers trenta anys. L’amenaça al nostre sistema de llibertats, de democràcia liberal i d’imperi de la llei restarà mentre a Rússia i, probablement a la Xina, no es produeixi un canvi de 180 graus en el model polític.

Per a tots nosaltres o, almenys, per als que no visquin frívolament adherits només a plantejaments econòmics, la política passa a un indiscutible primer pla, a una absoluta prioritat. Això es materialitzarà -ja s’està materialitzant- en mesures dirigides a augmentar la seguretat europea, la qual cosa implica molta més despesa i inversió en defensa. També a aconseguir el que ara hem trobat a faltar, que és l’autonomia energètica (sigui quina sigui l’energia), que Putin ha utilitzat per assegurar-se que les represàlies al seu atac estiguin limitades. I això implica per als propers anys grans despeses i inversions que, probablement, es faran en detriment d’altres inversions socials i de creixement econòmic. En tenim per molts anys, perquè cal temps per guanyar seguretat i independència energètica, sobretot a la confiada Europa.

És la política, estúpid!, podríem dir parafrasejant a la inversa la mítica recomanació -és l’economia, estúpid!- d’un assistent de Clinton en la seva campanya per vèncer Bush pare, llavors president sortint dels EUA.

I efectivament, l’acció de govern en forma de despesa, inversions i, fins i tot, política monetària i regulacions (alerta a les restriccions possibles que poden venir) s’orientarà a objectius polítics molt per sobre dels econòmics. Amb això sacrificarem (i la majoria hi estarem d’acord) benestar material, poder adquisitiu i consum; tot perquè, òbviament, com ja ha passat tantes vegades en la història, la preservació de la llibertat passa al davant de tot.