Eines

Invertir en innovació

Tenim un cert complex de ser poc innovadors, com a mínim en ciència, tecnologia i empresa. Moltes de les nostres organitzacions encara estan governades a l’antiga, dissortadament. Molts alumnes em diuen que a la seva empresa no es pot fer gran cosa més que allò que diu el seu cap

En un magnífic i impactant article a La Vanguardia, el meu col·lega d’Esade Xavier Ferràs posa al descobert de forma contundent i crua la realitat de la inversió en innovació a Espanya. Resulta que hi invertim tan sols l’1,5% del nostre PIB, xifra que se situa a anys lluny de les apostes dels països més innovadors: Corea del Sud, els Estats Units, Israel, Taiwan, Alemanya o la mateixa Xina. De fet, sense anar tan lluny, Espanya no arriba ni a la meitat de la inversió mitjana de la Unió Europea. És més, afegeix Ferràs, estem per sota de països com Hongria, Grècia, Polònia i la República Txeca.

No és que no sigui conscient d’aquestes xifres però, cada cop que algú me les recorda, tendeixo a una certa depressió. Després de superar-la –es tracta d’una depressió momentània, un lleuger desmai-, acostumo a fer-me les preguntes següents: per què som així? Canviarem algun dia? Hi ha possibilitats de redreçar la situació?

Les xifres econòmiques són molt més que un simple guarisme. Al darrere sempre hi ha actituds, valors i esquemes mentals que les expliquen o, si voleu, que les justifiquen. No és fàcil saber amb exactitud quins són els motius que fan que siguem un país, en general, poc innovador. Més enllà de la famosa frase atribuïda a Unamuno –“¡Que inventen ellos!”–, hi ha d’haver un substrat psicosociològic que, d’alguna manera, expliqui les deficiències espanyoles –i catalanes- respecte al tema que ens ocupa.

Apuntaré, a mode d’assaig, algunes idees sobre això. No provenen d’estudis científics acreditats, però sí de mitja vida dedicada a impartir classes de creativitat i innovació a milers i milers de directius.

Mandra.

En primer lloc, noto que innovar, en general, provoca una certa mandra. Quan explico mètodes com el design thinking, per exemple, la majoria d’alumnes fa una cara com d’esglai. “I tot això hem de fer si volem innovar?”, pregunten. Al Mediterrani tenim sovint massa rauxa, volem anar directes a la solució, i això no sempre funciona. Innovar demana paciència.

No errors.

En segon lloc, hi ha, en general, una clara tendència a no cometre errors i a “fer les coses ben fetes”. Però, en innovació, fer les coses bé vol dir equivocar-se, reconèixer-ho i tornar a començar. El mètode i la disciplina s’han de compaginar amb la guspira creativa i la improvisació. Les neurociències han demostrat que l’acte de crear és una sàvia combinació de disciplina i d’imaginació.

Empreses poc innovadores.

Finalment, cal dir-ho, és cert que tenim un cert complex de ser poc innovadors, com a mínim en ciència, tecnologia i empresa. Moltes de les nostres organitzacions encara estan governades a l’antiga, dissortadament. Molts alumnes em diuen que a la seva empresa no es pot fer gran cosa més que allò que diu el seu cap. No som Holanda, per exemple, país que ha excel·lit a l’hora de trobar noves maneres d’organitzar-se i de treballar.

I potser m’oblido d’una cosa realment clau: necessitem polítics que, de veritat, creguin en tot això. I que, quan facin els pressupostos, recordin la famosa frase: innovar o morir. El problema és que no morim de sobte, sinó de mica en mica...

Innovación 6.0 Xavier Ferràs Plataforma Editorial


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.