Sembla que a hores d’ara ningú no discuteix que la recerca, l’educació superior, la transferència de coneixement i la innovació són essencials per a un país pròsper, per a l’estat del benestar. El coneixement és avui una part bàsica dels factors de producció i no és discutible el paper fonamental que hi té el treball intel·lectual.

Saber això no ha estat condició suficient perquè els governs espanyols, d’un color o d’un altre, hagin considerat les característiques específiques dels treballadors del coneixement. La precarietat ha estat una constant en el món de la universitat i la recerca i, en comptes de millorar, en els darrers quinze anys la situació ha empitjorat ostensiblement.

L’any 2012, el ministre Montoro va imposar una taxa de reposició d’efectius dels treballadors públics del 0%. La frase lapidària va ser: “Durant l’exercici 2012 no es procedirà a la incorporació de nou personal.” Això en principi no era bo per a ningú, però en el cas de llocs de treball que necessiten anys per formar-se era catastròfic. Malgrat la crisi, altres estats europeus van optar per la política contrària: apostar pel coneixement. La universitat i la recerca encara es ressenten de la falta d’incorporació de personal.

Des de l’any 2019, un reial decret estableix que el temps que els investigadors han estat en centres de fora de l’Estat no compti com a antiguitat a l’hora de rebre el complement de productivitat en centres de l’administració de l’Estat, la qual cosa fa que els investigadors amb estades internacionals es vegin perjudicats respecte als que han fet la recerca a l’Estat.

La darrera cirereta ha estat la tan debatuda reforma laboral, que entrarà en vigor aquest 30 de març. Fins ara, una gran quantitat de contractes a investigadors fets per universitats i centres de recerca estan finançats amb recursos dels projectes de recerca i lligats a la seva durada. Sembla que mitjançant alguna mesura transitòria corregiran l’errada legislativa i que el personal contractat per obra i servei a les universitats i centres de recerca tindrà garantida la continuïtat fins a l’aprovació de l’esperada reforma de la llei de la ciència espanyola.

L’avantprojecte de la llei planteja una carrera investigadora des del període predoctoral –d’un màxim de quatre anys– fins a finalitzar l’etapa postdoctoral –amb un màxim de sis anys–, i millora les condicions dels investigadors, que tindran els mateixos drets laborals que la resta de treballadors. Tot i aquests avenços que han de venir en breu, des de Catalunya hem de ser més ambiciosos i plantejar una política científica més exigent.

Els fonaments de la recerca estan en la realització de les tesis doctorals; els investigadors en formació, els doctorands, són la base del sistema de recerca. És cert que la llei garantirà unes condicions laborals dignes dels contractes predoctorals, però quin és el percentatge de doctorands que gaudeixen de contracte? Malauradament, un nombre insuficient.

Un doctorat fet per un estudiant com a continuïtat de la seva formació científica, en general, requereix una dedicació plena, és a dir, tota la jornada. Això en persones joves que ja haurien de portar una vida independent i no dependre dels pares només es pot fer si es disposa d’una retribució digna.

En aquest moment no passa, i això deteriora el sistema. A hores d’ara, el sistema té un flux relativament estable, ja que no hi ha hagut un canvi legislatiu que afecti el doctorat. Les darreres dades publicades indiquen que a Catalunya hi ha una entrada d’uns 3.800 doctorands nous cada any, mentre que el nombre de tesis doctorals llegides anualment supera una mica les 2.100, és a dir que gairebé el 45% no completen la tesi. El nombre total de doctorands matriculats era de més de 17.000. Les tesis doctorals, malgrat el que digui la llei, duren al voltant de quatre anys. Les dades mostren uns resultats dolents, poc comparables amb sistemes de qualitat. A banda d’altres raons estructurals, la raó principal d’aquests mal resultats es troba en el nombre de doctorands amb contracte (beques o ajuts d’organismes oficials) que era d’uns 2.000. El cost del conjunt d’aquest contractes està al voltant 40 milions d’euros, que es paguen amb convocatòries de les diferents administracions o a càrrec de projectes de recerca. És fàcil veure que caldria arribar amb rapidesa a doblar aquesta quantitat.

Un pacte per la ciència efectiu hauria de preveure la solució immediata d’aquest dèficit estructural.

I no estic incloent el professorat associat, treballadors del coneixement amb els contractes més precaris que es fan a la universitat i en el món de la recerca, els quals tenen sous insuficients per viure i que no els permeten dedicar-se només a la universitat i a la recerca.