Vladímir Putin busca en la Xina la sor­tida al seu aïlla­ment inter­na­ci­o­nal. Des de l’inici de la crisi d’Ucraïna, el govern xinès ha defen­sat les “legítimes” pre­o­cu­pa­ci­ons de segu­re­tat de Mos­cou i li ha fet cos­tat en el rebuig a l’ampli­ació de l’OTAN. Tots dos països, models d’autocràcies opo­sa­des a les democràcies libe­rals occi­den­tals, fan front comú a l’hora de recla­mar un nou ordre inter­na­ci­o­nal en què els EUA dei­xin de tenir l’hege­mo­nia.

Però la invasió d’Ucraïna, un pas no pre­vist per Pequín, ha estat rebuda amb cau­tela rere de la Gran Mura­lla. Si bé sobre el paper els podria bene­fi­ciar –la impli­cació en el con­flicte euro­peu dis­treu l’atenció de Was­hing­ton de l’Indo-Pacífic, la regió que la Xina aspira a domi­nar–, l’apa­rició d’un focus d’ines­ta­bi­li­tat amb perill de des­bor­da­ment inqui­eta els asiàtics. Sense arri­bar a con­dem­nar l’atac, Pequín ha mar­cat distàncies amb Putin i s’ha ofert a fer de mit­jan­cer entre Rússia i Ucraïna. Per Putin, el suport del gegant asiàtic –sobre­tot les seves com­pres de gas i petroli– és vital per com­pen­sar les san­ci­ons econòmiques impo­sa­des pels governs occi­den­tals.

Men­tre que la Xina, amb la seva aversió al caos, se situa en una posició vigi­lant, Putin veu incre­men­tat el seu aïlla­ment en les instàncies inter­na­ci­o­nals. Només Bie­lorússia, Síria, Corea del Nord i Eri­trea van votar con­tra la reso­lució de con­demna de l’ONU, apro­vada per 141 dels 193 estats mem­bres. Pequín s’hi va abs­te­nir. És clar que, en l’inici de la invasió, el líder rus va comp­tar amb la sòlida adhesió de les repúbli­ques exsoviètiques d’Armènia, Bie­lorússia, el Kazakhs­tan, el Kir­gui­zis­tan i el Tad­jikis­tan, ali­a­des en l’Orga­nit­zació del Trac­tat de Segu­re­tat Col·lec­tiva. Mos­cou va socórrer els arme­nis en l’última guerra amb l’Azer­baid­jan pel con­trol de l’encla­va­ment de Nagorno Kara­bakh, men­tre que el bie­lorús Lukai­xenko i el kazakh Tokàiev li deuen haver sal­vat les seves dic­ta­du­res de les pro­tes­tes demo­cra­tit­za­do­res del car­rer. El ter­ri­tori bie­lorús, a més, va ser ofert als tancs rus­sos com a porta d’entrada per envair Ucraïna. Putin va rebre suport de l’Iran, país que, com Rússia, pateix el càstig econòmic dels EUA. Tehe­ran, que manté el tor­ce­braç amb Occi­dent pel seu pro­grama nuclear, va evi­tar cri­ti­car la inter­venció mili­tar dic­tada pel Krem­lin i culpa de la guerra l’OTAN. I també Al-Assad, el seu pro­te­git a Síria, li fa cos­tat. Com Veneçuela i Cuba, que van córrer a fer pinya amb Rússia i a con­dem­nar l’“acti­vi­tat deses­ta­bi­lit­za­dora” de Was­hing­ton i l’OTAN. Ara, però, Maduro, que depèn de l’ajuda russa per esqui­var les san­ci­ons nord-ame­ri­ca­nes, s’obre a l’apro­xi­mació inèdita dels EUA, que busca el petroli veneçolà per com­pen­sar l’embar­ga­ment decre­tat sobre els hidro­car­burs fòssils rus­sos. Men­tres­tant, el silenci res­sona al Bra­sil de Bol­so­naro, hoste del Krem­lin dies abans de la invasió.